Déu n'hi do amb el terratrèmol (aquesta vegada si, res de temblor) que hi ha hagut aquesta tarda. 7,7grau a l'escala de Richter i dos minuts de durada. Per flipar.
Estàvem al supermercat Wong fent les últimes compres quan la safata de les "chocotejas" ha començat a bellugar-se d'una forma curiosa. Jo mirava a veure si hi havia alguna dona que posava pastissets o altres productes saborosos per allà sota, però res. Després s'ha anat fent més forta la vibració i la penya ha començat a sortir corrents del super. El terra es movia que feia por i els vidres de les finestres ballaven que semblava que s'havien de trencar.
Al carrer, un bus que passava i que era força alta feia una moviments més propis d'un flam i el terra es continuava movent mentre la gents estava ben espantada. Iaies amb cobriments, caixeres plorant, dones histèriques... en fi, un sidral ben considerable.
Després del terratrèmol fort hi ha hagut alguna rèplica, amb lo que tot ha durat bastanta estona.
Sembla que per la zona del sud (Ica, Pisco...) ha estat pitjor, tot i que al centre de Lima han caigut cases i es veu que de moment hi ha 4 morts. Tela. I per acabar-ho de fer bonic, resulta que a Pucallpa ha estat ben ben fort. Nosaltres erem a Pucallpa fa dos dies... i allà les cases i els carrers són una cagadeta comparat amb Lima. Esperem que la amable gent que vam conèixer aquests dies allà estiguin bé.
Emocions fins a última hora.
http://www.iris.edu/latin_am/peru.phtml
dimecres, 15 d’agost del 2007
dimarts, 7 d’agost del 2007
La Ruta dels Gringos
Hola, ja sóm a Lima altre cop. D'aquí a unes horetes marxem cap a Pucallpa, per acabar el nostre petit viatge a la selva.
El Canó del Riu Colca. Llames, alpaques i vicunyes per un tubo. Turistes, més. Algun còndor també.
Puno i el llac Titicaca, Taquile, illes flotants i danses amb penya borratxíssima
Machu Picchu, que no falti. Llames que espanten, tampoc.
Cagades diverses de les cartes dels restaurants peruans. Atenció al "Pope" a la huancaína. Pope, Papa, Benet XVI, patata.
A continuació algunes imatges de la ruta d'aquests dies, anomenada popularment "La ruta dels gringos" per la d'estrangerots que hi ha (nosaltres uns d'ells, pero dels guays):
Arequipa i el Convent de Santa Catalina. El volcà Misti al fons.
Arequipa i el Convent de Santa Catalina. El volcà Misti al fons.
El Canó del Riu Colca. Llames, alpaques i vicunyes per un tubo. Turistes, més. Algun còndor també.
Puno i el llac Titicaca, Taquile, illes flotants i danses amb penya borratxíssima
Machu Picchu, que no falti. Llames que espanten, tampoc.
Cagades diverses de les cartes dels restaurants peruans. Atenció al "Pope" a la huancaína. Pope, Papa, Benet XVI, patata.Petons i abraçades!
dissabte, 28 de juliol del 2007
Puno, Titicata i repúbliques bananeres
El que segueix és un correu que hem enviat a alguns amics nostres. Espero que sigui prou clar i català i us serveixi per seguir els nostres passos. Preguem disculpin les faltes ortogràfiques, pero ja se sap que llengua i presses no són amigues.
"
Hola hola hola!!
Us escrivim des de Puno, unes horetes abans de marxar cap a cuzco.
Després d'arequipa vam anar en b us cap a Puno, un poblet a les vores de llac Titicaca. La primera tarda, no massa res, aclimatarse per aqui, que estem a 4000m (i ningú s'ha tirat d'enlloc ni a ningu... no se de que xerreu...) i fer excursionetes cansa. Vam anar a un bon restaurant a sopar, per celebrar el meu cumple: un bons plats andins, cuy xactat (conill d'indies esclafat, servit amb cap i dents i tot. Coi de rata gustosa!!)
El dia següent vam fer l'aventura mes aventura de totes: anar a regularitzar la meva situació migratoria al Peru. Va que aquestes us agraden, sempre i quan siguin en segona o tercera persona. Kids don't try this at home o a qualsevol altre lloc...
Resumint: el meu visat d'estudiant a perú estava caducat des del dia 30 de Juny. Aixo no suposa cap problema a priori, només s'ha de pagar una multa d'un dolar diari per cada dia d'il·legal (si, era un il·legal). Però a més, el meu passaport amb infinits segells del mon mundial (i quina patxoca que fa) caducava el dia 24 de juliol del 2007 (si el meu cumple, el dia anterior de fer els trámits a la frontera). I previsor de mi ja tenia el nou que havia fet a l'embaixada de Lima.
Total, que pallus o il·lus de mi vaig sudar de consultar si havia de fer alguna coseta més al passaport nou (i que lleig que es amb els dibuixets aquells d'animalons). I resulta que faltava fer la transferencia de segell del visat del passaport antic al nou.
Resultat: amb el passaport antic no podia sortir de PEru perque estava caducat per un dia. I amb el nou tampoc perque no tenia segell ni coincidia el numero amb la Targeta de Inmigracion Andina. Sidralot dels grossos a la frontera peruana.
Paga la multa, fes cara de simpatic a tots els policies d'alla i inteta'ls camelar per tal que facin un apanyo... Després d'una estona llarga, em fan el trapi de posarme segell de sortida del peru al passaport antic amb data del dia anterior, per tal que la sortida fos legal.
I després? "Bueno, en Bolivia les dices que te hagan un arreglo. Vas a tener que darles alguna propinilla, pero bueno, seguro que te lo hacen"
O sigui "ves i suborna la policia boliviana" Guay, me mola tu rollo.
A tot això l'anna flipant, clar.
En fi, dit i fet, ves cap a bolivia, fes la cua, exposa el cas, passa al despatxet per tal que et mirin i valorin l'assumpte...
En resum, preu del trapi, deu dolars per cap (anna i jo, ja que hi som aprofitem que son dos). Solució posant només el segell de sortida de bolivia pero no el d'entrada al passaport nou. (guay aixo d'entrar sense sortir o sortir sense entrar...).
I després al Perú, cap problema. Segellet i llestos.
Deu n'hi do.
I to make a long story short...
A l'endemà, vam anar a visitar les illes flotants, que estan al llac titicaca i suren gracies a que estan construides amb Totora, una mena de "juncos" (com es diu en català junco??, i perque només em ve al cap la Juncal Rivero quan dic aquesta paraula...).
Altra sorpresa que no podem anar a taquile el mateix dia perque sembla que està lluny. (Taquile, no tequila, una altra illa més grossa i de veritat que esta al llac).
Canvia de plans, canvia el bitllet per cusco, torna a l'hotel resant que hi hagi habitació... cap problema.
I el dia següent (ahir) cap a Taquile.
I Taquile ha resultat ser el paradís a la terra. Un lloc d'aquests on el temps s'atura i s'ha aturat. On et pots retirar a "viure" (i viure vol dir tenir el teu hortet i treballar fort, pero viure, al cap i a la fi.) I com s'explica el paradís... doncs no s'explica. Es visita, s'hi està, se sent i s'enten. Però com tot el que és important en aquesta vida, és efimer i eteri, i quan t'hi fixes i aferres massa, doncs desapareix.
Això si, la creueta a "banyar-se en pilotes al llac Titicaca" ja l'he poguda posar. Primer dia de platja de l'estiu de l'hemisferi Nord, encara que aquí sigui hivern, i a quatre mil metres.
Petons
Anna i Marc"
Hola hola hola!!
Us escrivim des de Puno, unes horetes abans de marxar cap a cuzco.
Després d'arequipa vam anar en b us cap a Puno, un poblet a les vores de llac Titicaca. La primera tarda, no massa res, aclimatarse per aqui, que estem a 4000m (i ningú s'ha tirat d'enlloc ni a ningu... no se de que xerreu...) i fer excursionetes cansa. Vam anar a un bon restaurant a sopar, per celebrar el meu cumple: un bons plats andins, cuy xactat (conill d'indies esclafat, servit amb cap i dents i tot. Coi de rata gustosa!!)
El dia següent vam fer l'aventura mes aventura de totes: anar a regularitzar la meva situació migratoria al Peru. Va que aquestes us agraden, sempre i quan siguin en segona o tercera persona. Kids don't try this at home o a qualsevol altre lloc...
Resumint: el meu visat d'estudiant a perú estava caducat des del dia 30 de Juny. Aixo no suposa cap problema a priori, només s'ha de pagar una multa d'un dolar diari per cada dia d'il·legal (si, era un il·legal). Però a més, el meu passaport amb infinits segells del mon mundial (i quina patxoca que fa) caducava el dia 24 de juliol del 2007 (si el meu cumple, el dia anterior de fer els trámits a la frontera). I previsor de mi ja tenia el nou que havia fet a l'embaixada de Lima.
Total, que pallus o il·lus de mi vaig sudar de consultar si havia de fer alguna coseta més al passaport nou (i que lleig que es amb els dibuixets aquells d'animalons). I resulta que faltava fer la transferencia de segell del visat del passaport antic al nou.
Resultat: amb el passaport antic no podia sortir de PEru perque estava caducat per un dia. I amb el nou tampoc perque no tenia segell ni coincidia el numero amb la Targeta de Inmigracion Andina. Sidralot dels grossos a la frontera peruana.
Paga la multa, fes cara de simpatic a tots els policies d'alla i inteta'ls camelar per tal que facin un apanyo... Després d'una estona llarga, em fan el trapi de posarme segell de sortida del peru al passaport antic amb data del dia anterior, per tal que la sortida fos legal.
I després? "Bueno, en Bolivia les dices que te hagan un arreglo. Vas a tener que darles alguna propinilla, pero bueno, seguro que te lo hacen"
O sigui "ves i suborna la policia boliviana" Guay, me mola tu rollo.
A tot això l'anna flipant, clar.
En fi, dit i fet, ves cap a bolivia, fes la cua, exposa el cas, passa al despatxet per tal que et mirin i valorin l'assumpte...
En resum, preu del trapi, deu dolars per cap (anna i jo, ja que hi som aprofitem que son dos). Solució posant només el segell de sortida de bolivia pero no el d'entrada al passaport nou. (guay aixo d'entrar sense sortir o sortir sense entrar...).
I després al Perú, cap problema. Segellet i llestos.
Deu n'hi do.
I to make a long story short...
A l'endemà, vam anar a visitar les illes flotants, que estan al llac titicaca i suren gracies a que estan construides amb Totora, una mena de "juncos" (com es diu en català junco??, i perque només em ve al cap la Juncal Rivero quan dic aquesta paraula...).
Altra sorpresa que no podem anar a taquile el mateix dia perque sembla que està lluny. (Taquile, no tequila, una altra illa més grossa i de veritat que esta al llac).
Canvia de plans, canvia el bitllet per cusco, torna a l'hotel resant que hi hagi habitació... cap problema.
I el dia següent (ahir) cap a Taquile.
I Taquile ha resultat ser el paradís a la terra. Un lloc d'aquests on el temps s'atura i s'ha aturat. On et pots retirar a "viure" (i viure vol dir tenir el teu hortet i treballar fort, pero viure, al cap i a la fi.) I com s'explica el paradís... doncs no s'explica. Es visita, s'hi està, se sent i s'enten. Però com tot el que és important en aquesta vida, és efimer i eteri, i quan t'hi fixes i aferres massa, doncs desapareix.
Això si, la creueta a "banyar-se en pilotes al llac Titicaca" ja l'he poguda posar. Primer dia de platja de l'estiu de l'hemisferi Nord, encara que aquí sigui hivern, i a quatre mil metres.
Petons
Anna i Marc"
divendres, 6 de juliol del 2007
Boda!!!
La Fàtima i el Jacob se'ns casen!!!
Enhorabona parelleta!
Ai, quantes coses passades i ara ja ens fem grans!
Des de Lima l'Anna i jo us desitgem tot el millor del món i de la vida.
Un petó ben fort per tots dos!
Enhorabona parelleta!
Espero que aquesta vida de casats us vagi molt i molt bé, però que no us oblideu de les moltes coses que hem de fer a la Floresta encara eh?? Que entre festes majors i calçotades queda molta xerinola per fer, i no vull excuses de que us quedeu a casa fent arrumacos i cucamones! ;-)
Ai, quantes coses passades i ara ja ens fem grans!
Des de Lima l'Anna i jo us desitgem tot el millor del món i de la vida.
Un petó ben fort per tots dos!
dimarts, 3 de juliol del 2007
La Rita Petita
Tenim una nova Aixalà a la família! De fet, la primera Aixalà des de fa dues generacions, que fins ara tot érem mascles excepte ma mare! Segur que la iaia està contenta. Doncs sí! El dia 2 de Juliol va néixer el berberechito de la Rita.
Enhorabona Eva i Pau! Us poso unes fotos dels protagonistes de la història (i el meu germà infiltrat per allà :-p)
La Rita
L'Eva, la mamita
El Pau, el papito, i el Lluc
Enhorabona Eva i Pau! Us poso unes fotos dels protagonistes de la història (i el meu germà infiltrat per allà :-p)
La Rita
L'Eva, la mamita
El Pau, el papito, i el Llucdivendres, 22 de juny del 2007
El principi del final
Aquesta tarda he estat imprimint el meu PFC, i per fi ja en tinc una, bé tres, còpies en paper. Quin gust que dóna veure la feina feta i que ja queda poquet per tal que tots els tràmits s'acabin.
Ara em falta la firma del degà de la universitat en el paperet que ha d'anar al davant de tot del projecte. Un paperet pel qual m'autoritzen el tema del meu projecte i diuen que endavant. Coses de la vida, jo primer he fet el projecte i després el paperet. En un projecte que vaig veure el paperet amb la signatura i el segell era de l'any 2003, i el projecte era del 2007. Déu n'hi do.
Confio que dilluns tindré tan anhelada firma (porto més d'una setmana al darrere d'aquesta gent) i podré entregar les còpies "engomadas, no empastadas" per tal que els tres membres del tribunal es mirin el treball i em diguin el què (no crec que hi hagi sorpreses, que el meu tutor que és un dels grans jefes de la uni m'ha dit que tot està bé...i si ho diu ell..:-p). Després hauré de fer les còpies "empastadas" (tapes dures) i presentar el projecte en qüestió (altre problema, que no sé ben bé què dir a l'exposició)
Ja queda poquet!!
Ara em falta la firma del degà de la universitat en el paperet que ha d'anar al davant de tot del projecte. Un paperet pel qual m'autoritzen el tema del meu projecte i diuen que endavant. Coses de la vida, jo primer he fet el projecte i després el paperet. En un projecte que vaig veure el paperet amb la signatura i el segell era de l'any 2003, i el projecte era del 2007. Déu n'hi do.
Confio que dilluns tindré tan anhelada firma (porto més d'una setmana al darrere d'aquesta gent) i podré entregar les còpies "engomadas, no empastadas" per tal que els tres membres del tribunal es mirin el treball i em diguin el què (no crec que hi hagi sorpreses, que el meu tutor que és un dels grans jefes de la uni m'ha dit que tot està bé...i si ho diu ell..:-p). Després hauré de fer les còpies "empastadas" (tapes dures) i presentar el projecte en qüestió (altre problema, que no sé ben bé què dir a l'exposició)
Ja queda poquet!!
dijous, 21 de juny del 2007
Robatori
De vegades passen coses que fan ràbia. I si es pot fer quelcom per millorar la situació o solucionar el problema, doncs benvingut.
A un company de la universitat i a la seva família els ha passat una cosa terrible.
http://robatori-olot.blogspot.com/
Tan de bo algú pugui donar alguna informació útil.
Moltes gràcies
A un company de la universitat i a la seva família els ha passat una cosa terrible.
http://robatori-olot.blogspot.com/
Tan de bo algú pugui donar alguna informació útil.
Moltes gràcies
dimecres, 13 de juny del 2007
Safari (part II)
Dormia plàcidament quan uns copets a la porta em van mig desvetllar. Vaig pensar que devien ser les franceses que havien arribat de viatge i estaven fent sorolls, de manera que vaig continuar dormint sense cap intenció d'aixecar-me. Però els cops es van fer més insistents, encara que les meves ganes d'aixecar-me no van augmentar ni una mica. "Si són les franceses que em volen tornar el sac de dormir -vaig pensar- que entrin i que el deixin, total es com ho van fer per agafar-lo". Amb un petit sotrac vaig canviar de postura i vaig continuar dormint.
Aleshores vaig notar que la porta s'obria i que algú s'apropava al llit, vaig obrir els ulls per veure com la Yuuka estava a un pam i mig de la meva cara. "Carai amb aquestes japoneses, semblen molt tímides i prudents però deixa-les correr tu..." Mentre m'incorporava amb un somriure mig sorprès i mig maliciós, passaven per dins meu imatges de japoneses de pel·lícula amb faldilles curtes de col·legiala que servien te verd per acompanyar el sushi i reien amb picardia amb les seves amigues també amb faldilles curtes de col·legiala.
"He atrapado a la rata"
Eren dos quarts de vuit del matí. Les faldilles i el te van desaparèixer immediatament, i la meva cara va passar de pèrfid occidental a badoc absolut, també occidental.
La història que havia passat era la següent: mentre ella s'estava preparant a la seva habitació del tercer pis (que dóna a l'exterior, a una terrassa que hi ha a dalt) va veure com a fora hi havia quelcom que passava corrent. Va sortir i va veure que era la rata, que estava plantada allà al davant de la porta del lavabo, que és contigua a la de la seva habitació. Aleshores, per tal d'evitar que la rata es fiqués al lavabo, va estirar el braç i va empènyer la porta per tancar-la. Amb tanta sort (bona o dolenta) que la rata va córrer cap a dins del lavabo i la seva cua va quedar atrapada sota de la porta, amb el cos a dins del lavabo i la porta ajustada.
"Qué hago" Em pregunta...
"Primero de todo hacer una foto" Li contesto "Sí sí, ya lo he hecho". Òbviament, és japonesa.
Aleshores vaig notar que la porta s'obria i que algú s'apropava al llit, vaig obrir els ulls per veure com la Yuuka estava a un pam i mig de la meva cara. "Carai amb aquestes japoneses, semblen molt tímides i prudents però deixa-les correr tu..." Mentre m'incorporava amb un somriure mig sorprès i mig maliciós, passaven per dins meu imatges de japoneses de pel·lícula amb faldilles curtes de col·legiala que servien te verd per acompanyar el sushi i reien amb picardia amb les seves amigues també amb faldilles curtes de col·legiala.
"He atrapado a la rata"
Eren dos quarts de vuit del matí. Les faldilles i el te van desaparèixer immediatament, i la meva cara va passar de pèrfid occidental a badoc absolut, també occidental.
La història que havia passat era la següent: mentre ella s'estava preparant a la seva habitació del tercer pis (que dóna a l'exterior, a una terrassa que hi ha a dalt) va veure com a fora hi havia quelcom que passava corrent. Va sortir i va veure que era la rata, que estava plantada allà al davant de la porta del lavabo, que és contigua a la de la seva habitació. Aleshores, per tal d'evitar que la rata es fiqués al lavabo, va estirar el braç i va empènyer la porta per tancar-la. Amb tanta sort (bona o dolenta) que la rata va córrer cap a dins del lavabo i la seva cua va quedar atrapada sota de la porta, amb el cos a dins del lavabo i la porta ajustada.
"Qué hago" Em pregunta...
"Primero de todo hacer una foto" Li contesto "Sí sí, ya lo he hecho". Òbviament, és japonesa.
The Rat. La RataAixí que el que havíem de fer era desfer-nos-en d'alguna manera. Em vaig posar les sabates i vaig agafar el ganivet selvàtic per si s'havia de fer una carnisseria. Vam pujar a dalt i vam procedir a la inspecció visual de la situació. La rata estava ben atrapada, i xisclava allà a dins.
The Rat in the trap. La Rata atrapadaLa rata estava massa lluny per matar-la amb el ganivet, i a part, em semblava una mica bàrbar anar fotent cops de matxet contra el terra a les set del matí per esbudellar una rata. La imatge resultant se'm feia una xic desagradable. De manera que vam decidir anar a buscar una escombra. Però amb l'escombra sola no n'hi havia prou, perquè si obríem la porta del lavabo per donar-li garrotada segur que s'escaparia, i l'últim que volíem era una persecució amb un rosegador d'aquesta mena i mida.
La Yuuka, amb el seu pragmatisme va baixar sense dir res, i en tornar duia la caixa d'eines de la casa. Vam estar mirant quins instruments de tortura hi havia per allà. La seva primera opció de fer servir el pinzell per fer-li pessigolles la vaig desestimar ràpid. Com es pot ser tan cruel.
En canvi, vam decidir que faríem servir les tenalles per aguantar la cua des de fora, mentre l'altre obria lo just la porta per colpejar-la amb l'escombra. Havíem de repartir papers.
En canvi, vam decidir que faríem servir les tenalles per aguantar la cua des de fora, mentre l'altre obria lo just la porta per colpejar-la amb l'escombra. Havíem de repartir papers.
"Dar golpes yo no sé, no creo que sea mi misión... pero cogerle la cola tampoco" diu la Yuuka. Però finalment vam fer-ho així, ella va ajustar les tenalles al diàmetre de la cua de la rata i va prémer amb la força justa que va fer que la rata es mogués amb agitació. Així, jo vaig poder obrir una mica la porta i començar a picar com un Neardental. Amb quatre o cinc cops la rata va estar llesta. Eus ací el resultat.
The Rat is dead. La Rata ha pillatEl safari va ser tot un èxit. A falta de guix per marcar el contorn del cadàver, vam posar un cartellet per signar l'autoria de la caça.
The Rat is dead (2). Qui riu ara, eh? Qui riu?I finalment la foto amb el trofeu, i final de festa. Noti's la sang de la rata al mànec de l'escombra.
La Yuuka i jo (i la rata al fons). Da Killas (and da killed)PD: Val a dir que em va fer molta llàstima haver de matar a la rata, i que d'haver pogut arribar a una conclusió pacífica l'hagués preferida. Però era una qüestió de territori. A més, quin tipus de mascle caçador hagués estat si m'hagués fet cacona a les calces, s'havien de deixar els estàndars ben amunt ;-p
dimarts, 12 de juny del 2007
Safari (part I)
Ahir al vespre van arribar el Vasco i la Laura mentre estàvem veient LOST i en acabar vam estar comentant alguns dels temes d'actualitat de la casa. Un d'ells era la dutxa electrificada que finalment sembla que ja està arreglada, però aquesta és una altra història que ja l'explicaré quan toqui. Un altre tema va ser el de la rata. En Vasco semblava no estar assabentat de l'assumpte i es va quedar una mica sorprès i espantat.
Després de dir-nos marranos i bruts amb el seu to incisiu habitual (però de bon rotllo) vam decidir que havíem de fer alguna cosa. La rata no podia viure a casa nostra (a no ser que pagués la part proporcional que li toca, cosa que no semblava massa possible). De manera que vam decidir fer-la fora, viva o morta.
Havia començat el safari.
Després de dir-nos marranos i bruts amb el seu to incisiu habitual (però de bon rotllo) vam decidir que havíem de fer alguna cosa. La rata no podia viure a casa nostra (a no ser que pagués la part proporcional que li toca, cosa que no semblava massa possible). De manera que vam decidir fer-la fora, viva o morta.
Havia començat el safari.
I per tant em vaig preparar per a la ocasió, com podeu comprovar a la foto. Vam baixar a la zona de la nevera i vam tapar totes les vies d'escapament probables, només vam deixar una ruta possible, que duia fins a fora de la casa a través de la cuina.
Acte seguit vam moure la nevera per comprovar que malauradament la rata estava amagada dins de la zona del motor, i que tot el que n'obtindríem serien quatre sorollets. Però aquests sorollets ens van fer veure que la bestiola en qüestió era més gran del que pensàvem. No era un ratolinet de camp.
Benvinguts a Jara y Sedal.
Aleshores la única opció que se'ns va acudir va ser netejar tota la merda que hi havia allà al darrere de la nevera (que era molta i feia pudor) i tirar un raig de lleixiu per desinfectar la zona, i ja de pas putejar una mica la rata. L'opció d'enverinar-la no semblava gaire òptima, perquè si moria dins de la nevera la pudor podria arribar a ser terrible, i a veure qui treia la rata morta d'allà. De manera que vam decidir que havíem de posar trampes, unes rateres com les dels dibuixos amb una mica de formatget dels andes.
La cacera va quedar aquí, amb la cuina neta i la nevera desinfectada i tot el que pugués ser aliment de la rata fora del seu abast. El paràsit ja no ho tindria tan fàcil per aconseguir el seus àpats diaris. Tot i que sabíem el perill que això comportava -i que més tard hem comprovat, però tot al seu temps- ens va semblar que era el millor.
I així va acabar el dia i la primera part del Safari. Un nou dia ple de perills i sorpreses, i el desenllaç de la història ens esperava, però ignorants i no volent veure la realitat vam anar a dormir.
continuarà...
Acte seguit vam moure la nevera per comprovar que malauradament la rata estava amagada dins de la zona del motor, i que tot el que n'obtindríem serien quatre sorollets. Però aquests sorollets ens van fer veure que la bestiola en qüestió era més gran del que pensàvem. No era un ratolinet de camp.
Benvinguts a Jara y Sedal.
Aleshores la única opció que se'ns va acudir va ser netejar tota la merda que hi havia allà al darrere de la nevera (que era molta i feia pudor) i tirar un raig de lleixiu per desinfectar la zona, i ja de pas putejar una mica la rata. L'opció d'enverinar-la no semblava gaire òptima, perquè si moria dins de la nevera la pudor podria arribar a ser terrible, i a veure qui treia la rata morta d'allà. De manera que vam decidir que havíem de posar trampes, unes rateres com les dels dibuixos amb una mica de formatget dels andes.
La cacera va quedar aquí, amb la cuina neta i la nevera desinfectada i tot el que pugués ser aliment de la rata fora del seu abast. El paràsit ja no ho tindria tan fàcil per aconseguir el seus àpats diaris. Tot i que sabíem el perill que això comportava -i que més tard hem comprovat, però tot al seu temps- ens va semblar que era el millor.
I així va acabar el dia i la primera part del Safari. Un nou dia ple de perills i sorpreses, i el desenllaç de la història ens esperava, però ignorants i no volent veure la realitat vam anar a dormir.
continuarà...
dilluns, 11 de juny del 2007
Maleïts Rosegadors
Tenim una nova companya de pis. Viu al costat de l'habitació del Slawek, sota de la nevera i per la nit es passeja i fa sorolls.
Es una rata o un ratolí gros. I no sabem com fer per matar-lo, o si més no, que marxi de casa.
L'altre dia, la Fanny baixava descalça per les escales que van a la cuina. Son unes escales estretes i de pedra, i no hi a llum, de manera que per la nit, si no has deixat encesa la llum del primer pis o de la cuina, no s'hi veu. Doncs la Fanny baixava, i tot d'una va trepitjar alguna cosa peluda i rodona, toveta i tot, que es va esmunyir en la foscor. Va fer un crit que semblava tret de Psicosis. Espantada va anar a buscar a la seva companya d'habitació, la Sego, i van encendre el llum, pensant que potser es tractava d'un mitjó doblegat que havien perdut per allà (sí, són franceses i desordenades). Però no hi havia rastre del mitjó. O sigui que havia xafat el rosegador misteriós.
No sé jo com pot dormir en Slawek amb els sorollots infernals que surten de sota la nevera per la nit.
Ja us explicaré com evoluciona l'assumpte...
continuarà
Es una rata o un ratolí gros. I no sabem com fer per matar-lo, o si més no, que marxi de casa.
L'altre dia, la Fanny baixava descalça per les escales que van a la cuina. Son unes escales estretes i de pedra, i no hi a llum, de manera que per la nit, si no has deixat encesa la llum del primer pis o de la cuina, no s'hi veu. Doncs la Fanny baixava, i tot d'una va trepitjar alguna cosa peluda i rodona, toveta i tot, que es va esmunyir en la foscor. Va fer un crit que semblava tret de Psicosis. Espantada va anar a buscar a la seva companya d'habitació, la Sego, i van encendre el llum, pensant que potser es tractava d'un mitjó doblegat que havien perdut per allà (sí, són franceses i desordenades). Però no hi havia rastre del mitjó. O sigui que havia xafat el rosegador misteriós.
No sé jo com pot dormir en Slawek amb els sorollots infernals que surten de sota la nevera per la nit.
Ja us explicaré com evoluciona l'assumpte...
continuarà
divendres, 8 de juny del 2007
Déjà-vu (v2.0)
I avui una altra. I seguida. O cap a enrere.
La famosa caixera antipàtica, la Cynthia, té una germana bessona al nou barri on visc.
Més que una germana, un alter ego, que també es diu Cynthia, és malcarada i desagradable com l'altra (o com ella mateixa) i que fa el possible per tal que et sentis ben menyspreat a la cua del súper.
Però com que ara quan vaig a comprar sempre ho faig en plan Rockefeller i surto de casa amb 100 Nuevos Soles (25€) doncs és més complicat que m'enganxin.
Però vaja, que es veu que amb les Cynthies no tinc massa sort.
Val a dir, però, que les caixeres solen ser bastant simpàtiques, o potser es que la meva tècnica que tan fa riure a les companyes de pis, de buscar la caixera més maca en comptes de la que té menys clients, funciona. La Cynthia estava sola, mentre la Paola estava atabaladíssima de tants clients.
Quin món aquest de les caixeres de súper.
La famosa caixera antipàtica, la Cynthia, té una germana bessona al nou barri on visc.
Més que una germana, un alter ego, que també es diu Cynthia, és malcarada i desagradable com l'altra (o com ella mateixa) i que fa el possible per tal que et sentis ben menyspreat a la cua del súper.
Però com que ara quan vaig a comprar sempre ho faig en plan Rockefeller i surto de casa amb 100 Nuevos Soles (25€) doncs és més complicat que m'enganxin.
Però vaja, que es veu que amb les Cynthies no tinc massa sort.
Val a dir, però, que les caixeres solen ser bastant simpàtiques, o potser es que la meva tècnica que tan fa riure a les companyes de pis, de buscar la caixera més maca en comptes de la que té menys clients, funciona. La Cynthia estava sola, mentre la Paola estava atabaladíssima de tants clients.
Quin món aquest de les caixeres de súper.
dijous, 7 de juny del 2007
Déjà-vu
Fa uns mesos vaig publicar una entrada que va tenir una acceptació per sobre del normal. Es veu que segons quines temàtiques ens toquen d'arrel i no podem estar-nos-en de sentir una certa fascinació per l'assumpte.
Doncs bé, avui, set mesos i tres setmanes després (què ràpid que passa el temps!!) he tingut una clara sensació de déjà-vu. I aquesta vegada també ha estat doble, tot i que simultània.
Sí, amics. Una cacota grossa m'esperava de bon matí al lavabo. Una cacota que treia el cap pel foradet com un cuc de terra, una serp d'aigua o un llúdriga curiosa. Perquè era (bé, és, que encara no ha marxat) gros com una llúdriga.
Si apliquem coneixements forenses i tecnologia CSI, podem comprovar que a diferència de fa set mesos, la cagada no ha estat explosiva i amb presses. El cagalló sens dubtes apretava, però sense urgències. Era només una qüestió de volum. Així, si la deposició anterior era guerra química, Napalm, aquesta era una bomba de gran tonatge, d'aquestes que cauen des d'avions immensos i per alguna causa desconeguda no arriben a explotar mai, sinó que queden clavades a terra i no hi ha manera de treure-les i ningú no si vol acostar per por que passi alguna cosa. Un trunyaco en tota regla.
Espantat i amb la tovallola del ejérsito ehpañol tapant les meves parts íntimes he sortit a comunicar la notícia a qui hi hagués per allà, amb tanta bona sort que la Yuuka que mirava un capítol de LOST a la tele (un capítol que parlen de déjà-vus, tot està connectat nois) m'ha dit que al lavabo del tercer pis (segon per a nosaltres, que aquí conten la planta baixa com a 1) també hi havia una gran quantitat de 糞, kuso, merda. Un うんこ, unko, cagarro, ben gros.
Ja veieu, mai no passa res de nou. Les mateixes velles històries de sempre.
La mateixa merda.
Doncs bé, avui, set mesos i tres setmanes després (què ràpid que passa el temps!!) he tingut una clara sensació de déjà-vu. I aquesta vegada també ha estat doble, tot i que simultània.
Sí, amics. Una cacota grossa m'esperava de bon matí al lavabo. Una cacota que treia el cap pel foradet com un cuc de terra, una serp d'aigua o un llúdriga curiosa. Perquè era (bé, és, que encara no ha marxat) gros com una llúdriga.
Si apliquem coneixements forenses i tecnologia CSI, podem comprovar que a diferència de fa set mesos, la cagada no ha estat explosiva i amb presses. El cagalló sens dubtes apretava, però sense urgències. Era només una qüestió de volum. Així, si la deposició anterior era guerra química, Napalm, aquesta era una bomba de gran tonatge, d'aquestes que cauen des d'avions immensos i per alguna causa desconeguda no arriben a explotar mai, sinó que queden clavades a terra i no hi ha manera de treure-les i ningú no si vol acostar per por que passi alguna cosa. Un trunyaco en tota regla.
Espantat i amb la tovallola del ejérsito ehpañol tapant les meves parts íntimes he sortit a comunicar la notícia a qui hi hagués per allà, amb tanta bona sort que la Yuuka que mirava un capítol de LOST a la tele (un capítol que parlen de déjà-vus, tot està connectat nois) m'ha dit que al lavabo del tercer pis (segon per a nosaltres, que aquí conten la planta baixa com a 1) també hi havia una gran quantitat de 糞, kuso, merda. Un うんこ, unko, cagarro, ben gros.
Ja veieu, mai no passa res de nou. Les mateixes velles històries de sempre.
La mateixa merda.
dimarts, 5 de juny del 2007
Banzai
Avui estava fent una partida d'escacs contra la meva contrincant habitual, la Yuuka, que sempre perd perquè li agrada fer atacs kamikazes al crit de banzai i regalar torres i alfils. De fons tenia TV3internacional, que feien les notícies.
I de cop i volta he sentit un nom que m'ha sonat familiar, parlaven d'un tal Borja Bagunyà. Com que una altra cosa no, però memòria per noms i cognoms en tinc bastant, he deixat la partida per comprovar que efectivament, l'objecte i subjecte de la notícia era un ex company meu de música a l'Escola de Música de Barcelona. D'acord, ell en sabia més, però anàvem al mateix centre.
Doncs resulta que en Borja ha canviat el clarinet per la ploma i ha guanyat un premi literari amb la seva primera novel·la Defensa Pròpia.
Grata sorpresa. Enhorabona Borja.
Doncs resulta que en Borja ha canviat el clarinet per la ploma i ha guanyat un premi literari amb la seva primera novel·la Defensa Pròpia.
Grata sorpresa. Enhorabona Borja.
I així, un cavall m'ha fet escac a la reina alhora que amenaçava un alfil desprotegit. La reina ha reculat per evitar la mort, però sense poder trobar una posició des d'on venjar l'alfil. I gairebé em costa la partida. Sort dels kamikazes i dels peons extra que tenia.
Banzai
dijous, 31 de maig del 2007
Poesia
Com que soc un jipi pollós, de vegades -no gaires- em dedico a escriure poemes. Suposo que al meu avi Rafel li hauria fet il·lusió (que fes poemes, no que fos un jipi pollós).
Diu així:
Diu així:
"Desert mutilat per l'oblit dels homes
que callen la veu de la sorra
amb llums de circ decadent.
Desert sense veu que només a estones
recupera el silenci que la pressa esborra
i batega com un mar àrid, calent.
Dunes mil·lenàries que han perdut presència
perquè no hi ha ulls que vulguin veure enllà.
Passat malmès per la inconsciència,
petjades que el vent no pot ja esborrar.
Però el Sol brilla i la sorra avança
poc a poc, poc a poc...
i un dia ha de recuperar el que es seu.
Calmat espera com qui no hi veu
perquè
la nostra impaciència és la seva millor arma."
que callen la veu de la sorra
amb llums de circ decadent.
Desert sense veu que només a estones
recupera el silenci que la pressa esborra
i batega com un mar àrid, calent.
Dunes mil·lenàries que han perdut presència
perquè no hi ha ulls que vulguin veure enllà.
Passat malmès per la inconsciència,
petjades que el vent no pot ja esborrar.
Però el Sol brilla i la sorra avança
poc a poc, poc a poc...
i un dia ha de recuperar el que es seu.
Calmat espera com qui no hi veu
perquè
la nostra impaciència és la seva millor arma."
Ja veieu, no llenceu paperets a terra que després passen aquestes coses.
dijous, 24 de maig del 2007
JARL
"Para la revisión anterior a la sustentación, el alumna debe presentar:
Luego de la revisión del jurado, el alumno procederá a entregar 1 original y 2 copias de la tesis empastada, cada una con un CD,ésa se colocará en un sobre pegado en la contratapa de la Tesis (archivos de: memoria, planos, anexos, si fuera el caso)
La recepción del original y las dos copias engomadas, es atendida de lunes a viernes en el horario de 8:00a.m a 1:00 p.m. y de 3:00 a 5:00 p.m."
Copias engomadas? Cocidas? Empastadas? Peròaixò què és? Un taller de fusteria? Una recepta de l'Arguiñano? Una consulta d'un dentista??
No sé si acosneguiré ser mai enginyer....
- El original y dos copias engomadas (no cocidas) con tapas de cartulina (3 ejemplares en total). La memoria descritptiva debe constar de 100 páginas como máximo, a espacio y medio o doble espacio, letra arial tamaño 11.
- El orden del contenido de la tesis es: Hoja en blanco, carátula, resumen, tema de tesis aprobado por el Decano, memoria descriptiva y bibliografía.
- Los anexos (3 copias) deben engomarse aparte, para la presentación definitiva deberán estar grabados en un CD y no formarán parte del documento impreso.
- El original y dos copias de los planos empastados en formato A4, de acuerdo al modelo que se encuentra en la Secretaria.
- Recibo de pago correspondiente a título profesional.
- Dos (02) fotografías tamaño pasaporte, a colores en fondo blanco; varones con terno y corbata, damas con traje sastre.
- Dos (02) copias de carátulas y resúmenes de la tesis (en ambos casos)
Luego de la revisión del jurado, el alumno procederá a entregar 1 original y 2 copias de la tesis empastada, cada una con un CD,ésa se colocará en un sobre pegado en la contratapa de la Tesis (archivos de: memoria, planos, anexos, si fuera el caso)
La recepción del original y las dos copias engomadas, es atendida de lunes a viernes en el horario de 8:00a.m a 1:00 p.m. y de 3:00 a 5:00 p.m."
Copias engomadas? Cocidas? Empastadas? Peròaixò què és? Un taller de fusteria? Una recepta de l'Arguiñano? Una consulta d'un dentista??
No sé si acosneguiré ser mai enginyer....
dilluns, 21 de maig del 2007
El colmo de la pirateria
Perú, i Lima en particular, és un paraïs per als pirates i bucaners. La demanda és infinita, i l'oferta el doble.
Existeix una cartografia de les zones on es poden aconseguir bons botins. Així tenim Wilson, que abasteix de software a tot Lima, universitats incloses, i on es pot trobar el Windows Vista el dia abans de la seva presentació oficial a uns preus irrisoris. I si la carrera se't resisteix una mica massa, doncs et pots comprar un títol allà mateix. Tenim també Gamarra, lloc on trobar els ultims modelets de roba de marca i de marca no t'hi fixis. Imitacions i robes per encàrrec de qualitat no estandaritzada (tot i que amb agradables sorpreses) a preus molt raonables.L'unic perill és que t'atraquin quan surts de la zona, però en fi... Després hi ha Polvos Azules, que vindria a ser l'Illa Diagonal dels corsaris, piratilles i imitadors. Quantitat de roba, bambes, i sobretot DVD's i pel·lícules (uff ja anem per la segona temporada de LOST ejeje).
Així, des de jerseis amb etiqueta Quiksilver, o Lacoste, bambes Nike (o Neki), Adadis i Adidas, de quatre i tres ratlletes respectivament, CD's dels 40principales, títols acadèmics, pantalons, samarretes, gorros... tot tot i tot.
Però el que ja va superar la meva capacitat de raonament va ser trobar una falsificació de... Ferrero Rocher!!!
Sí sí, ni tan sols els mítics bombons de l'Ambrosio i de les recepcions de l'embaixador (naninonaaa quina musiqueta que em ve al cap), que surten sols del cotxe en una safata daurada es salven de ser piratejats. Clar que això no ho saps fins que els proves. Però el tast va ser definitiu, la Sego la Yuuka i jo vam dir que no eren els autèntics, mentre que la Fanny deia que era qüestió de temperatura.
Doncs ja veieu tu, ni uns pobres bombons poden evitar la maldat de'n Barba Blava i els seus sequaços. Si ho veiés l'Ambrosio.
Existeix una cartografia de les zones on es poden aconseguir bons botins. Així tenim Wilson, que abasteix de software a tot Lima, universitats incloses, i on es pot trobar el Windows Vista el dia abans de la seva presentació oficial a uns preus irrisoris. I si la carrera se't resisteix una mica massa, doncs et pots comprar un títol allà mateix. Tenim també Gamarra, lloc on trobar els ultims modelets de roba de marca i de marca no t'hi fixis. Imitacions i robes per encàrrec de qualitat no estandaritzada (tot i que amb agradables sorpreses) a preus molt raonables.L'unic perill és que t'atraquin quan surts de la zona, però en fi... Després hi ha Polvos Azules, que vindria a ser l'Illa Diagonal dels corsaris, piratilles i imitadors. Quantitat de roba, bambes, i sobretot DVD's i pel·lícules (uff ja anem per la segona temporada de LOST ejeje).
Així, des de jerseis amb etiqueta Quiksilver, o Lacoste, bambes Nike (o Neki), Adadis i Adidas, de quatre i tres ratlletes respectivament, CD's dels 40principales, títols acadèmics, pantalons, samarretes, gorros... tot tot i tot.
Però el que ja va superar la meva capacitat de raonament va ser trobar una falsificació de... Ferrero Rocher!!!
Sí sí, ni tan sols els mítics bombons de l'Ambrosio i de les recepcions de l'embaixador (naninonaaa quina musiqueta que em ve al cap), que surten sols del cotxe en una safata daurada es salven de ser piratejats. Clar que això no ho saps fins que els proves. Però el tast va ser definitiu, la Sego la Yuuka i jo vam dir que no eren els autèntics, mentre que la Fanny deia que era qüestió de temperatura.
Doncs ja veieu tu, ni uns pobres bombons poden evitar la maldat de'n Barba Blava i els seus sequaços. Si ho veiés l'Ambrosio.
dimarts, 15 de maig del 2007
Sopa boba
Hola! Fa dies que no dic res, però és que estic dedicat gairebé en absolut a la redacció del projecte. Una feina que està resultat més avorrida del que em pensava, com una cursa de fons on cada frase i cada paràgraf compten per tal d'anar sumant i acabar d'una vegada aquest tràmit.
Entre setmana m'estic a casa i dedico totes les hores que bonament puc a anar escrivint. I de tan en tant sortim a prendre algo per distreure'm. Aprofito per anar algun dia a dinar a fora, que aixo de cuinar per dinar i sopar sense avorrir-se de menjar cada dia el mateix és molt més complicat del que sembla. Així, la Yuuka ens ha descobert un lloc de dinars típics japonesos, Don Tazón es diu -Don es com una mena de bol, els plats que serveixen es diuen com a nom genèric domburi- i està bé per variar la dieta. Algun altre dia vaig a menjar menjar peruano-xinès a un chifa.
Sí, m'hauríeu de veure menjant amb bastonets. Estic fet un professional.
Els dimecres per la tarda vaig a classe de cajón peruano. No está malament, però com que no tothom ha fet musica, doncs perdem un munt de temps per analitzar els ritmes i demés. Però és interessant.
I mentre espero que passin més coses interessants, demano a la meva família que per favor m'enviïn les fotos de Perú, que l'última vegada no van arribar bé i ja mai més n'he tornat a saber res ;-)
Perdó per la insubstancialitat del post, però és que estic al Llimb dels redactors de projecte. Que encara que ara diguin que no existeix, ja us ben asseguro jo que sí.
Entre setmana m'estic a casa i dedico totes les hores que bonament puc a anar escrivint. I de tan en tant sortim a prendre algo per distreure'm. Aprofito per anar algun dia a dinar a fora, que aixo de cuinar per dinar i sopar sense avorrir-se de menjar cada dia el mateix és molt més complicat del que sembla. Així, la Yuuka ens ha descobert un lloc de dinars típics japonesos, Don Tazón es diu -Don es com una mena de bol, els plats que serveixen es diuen com a nom genèric domburi- i està bé per variar la dieta. Algun altre dia vaig a menjar menjar peruano-xinès a un chifa.
Sí, m'hauríeu de veure menjant amb bastonets. Estic fet un professional.
Els dimecres per la tarda vaig a classe de cajón peruano. No está malament, però com que no tothom ha fet musica, doncs perdem un munt de temps per analitzar els ritmes i demés. Però és interessant.
I mentre espero que passin més coses interessants, demano a la meva família que per favor m'enviïn les fotos de Perú, que l'última vegada no van arribar bé i ja mai més n'he tornat a saber res ;-)
Perdó per la insubstancialitat del post, però és que estic al Llimb dels redactors de projecte. Que encara que ara diguin que no existeix, ja us ben asseguro jo que sí.
dijous, 3 de maig del 2007
Huacachina
Aquest pont he estat tres dies a l'oasi de Huacachina, prop de la ciutat d'Ica, a uns 300km al Sud de Lima. Tres dies de descans, de passejar pel desert, conèixer viatgers d'arreu cadascú amb les seves històries i agafar forces per continuar la dura redacció del projecte.
Cal destacar la presència massiva d'israelians. Massiva massiva. TOT eren israelians. La majoria d'ells en viatge anti-psicosi post servei militar obligatori -metralladora a la mà- en algun racó de Gaza o Cisjordània. I déu n'hi do quins personatges més curiosos. Tenien creat un ghetto increïble, es trobaven grupets de 3 o 4 allà i s'ajuntaven per formar grans tribus, més de dotze i tot.
També són dignes de menció les grans borratxeres que agafaven, i l'amabilitat del gerent (també israelià) d'un alberg/restaurant que regalava mostres de C.Sativa a aquells compatriotes seus que així li demanaven, per al seu ús i gaudiment. Es veu que venia inclòs amb el menú. Inaudit.
Vistes de la llacuna
Cal destacar la presència massiva d'israelians. Massiva massiva. TOT eren israelians. La majoria d'ells en viatge anti-psicosi post servei militar obligatori -metralladora a la mà- en algun racó de Gaza o Cisjordània. I déu n'hi do quins personatges més curiosos. Tenien creat un ghetto increïble, es trobaven grupets de 3 o 4 allà i s'ajuntaven per formar grans tribus, més de dotze i tot.
També són dignes de menció les grans borratxeres que agafaven, i l'amabilitat del gerent (també israelià) d'un alberg/restaurant que regalava mostres de C.Sativa a aquells compatriotes seus que així li demanaven, per al seu ús i gaudiment. Es veu que venia inclòs amb el menú. Inaudit.
Alguna foto
L'excursió en buggy pel desert i sandboarding. Acompanyat de 2 israelians, com no.
L'excursió en buggy pel desert i sandboarding. Acompanyat de 2 israelians, com no.
Vistes de la llacunadijous, 26 d’abril del 2007
Ciudadanos de Segunda
Hoy he visto el documental emitido hace unos días por Telemadrid "Ciudadanos de Segunda" en el que se denuncia la supesta discriminación del castellano en Catalunya en favor del catalán.
http://www.youtube.com/watch?v=UB9DehZYEAw
Pobres me han parecido los argumentos para defender una escolarización exclusiva en castellano. Paupérrimos y de una ignorancia supina. También me lo parecerían los que lo hicieran en el sentido opuesto, solo que no los hay. Por tanto el testimonio de Carmelo González me parece totalmente prescindible, e incluso creo que le hace un flaco favor al documental. No se preocupe Carmelo, su hija aprenderá igual de bien la lengua de Llul (un poeta "de pueblo", como dice usted) y la de Cervantes. Siempre y cuando usted no atente contra su educación y se lo impida.
Defender la incultura me parece el peor de los pecados. Citar a Ovidi Montllor en la forma que lo han hecho no hace sinó darle más fuerza y razón a su cita. Muy triste.
Francisco Caja tampoco aporta demasiado a la trama, más que controversia y episodios trepidantes de agresiones, amenazas y capuchas. Profesor, si con más de treina años viviendo en Catalunya y trabajando en la universidad no se ha dado cuenta de la realidad social del país, creo que debería ir con cuidado antes de hacer apariciones públicas, pues le da una mala imagen a la universidad de Barcelona, a la universidad catalana y a la española.
Pero lo más alarmante són la sarta de mentiras que se encadenan en el reportaje en cuestión. ¿Por qué en vez de quedarse con el cartelito del restaurante no entran y hablan con el propietario, los trabajadores y los clientes? Quizás entonces no les pareceria tan amenazada la situación de la lengua de Lorca. La patraña sacada de contexto de los pobres escolares a la salida del colegio que contestan a las maliciosas preguntas de la señorita reportera también me ha parecido de lo más esperpéntico. Solo faltaba el maestro con la vara de fresno (y la Senyera en él pintada, claro)
En Catalunya todo el mundo sabe castellano y todo el mundo lo habla y escribe correctamente. Igual, como mínimo, que en el resto de España. Y digo como mínimo, porque el que aprende una lengua extrangera para hacerla propia (como seria el caso del catalán para los castellanoparlantes en Catalunya, y el castellano para los catalanoparlantes en el mismo país), para hacerla su lengua materna, suele ahondar más en la gramática que el que la aprendió des de chiquito jugando en la calle. Y si alguien lo duda, me ofrezco para hacer una competición de análisis sintáctico, vocabulario o cualquier otra disciplina lingüística.
Y al fin y al cabo, lo que olvida el reportaje es que la lengua, las lenguas, estan hechas para entenderse. No para hacer política ni dividir. En vez de maravillarse por la diversidad y las coincidencias curiosas (que en Nepal haya una montaña llamada Macha Puchare y en Perú una llamada Machu Picchu, a mi me parece curioso) se dedican a meter zizaña. Que perdida de tiempo.
Los españoles, los catalanes. Los catalanes y los españoles...
Cuan fàcil it would be si tutti sepiamo ce que c'est vraiment important:
http://www.youtube.com/watch?v=UB9DehZYEAw
Pobres me han parecido los argumentos para defender una escolarización exclusiva en castellano. Paupérrimos y de una ignorancia supina. También me lo parecerían los que lo hicieran en el sentido opuesto, solo que no los hay. Por tanto el testimonio de Carmelo González me parece totalmente prescindible, e incluso creo que le hace un flaco favor al documental. No se preocupe Carmelo, su hija aprenderá igual de bien la lengua de Llul (un poeta "de pueblo", como dice usted) y la de Cervantes. Siempre y cuando usted no atente contra su educación y se lo impida.
Defender la incultura me parece el peor de los pecados. Citar a Ovidi Montllor en la forma que lo han hecho no hace sinó darle más fuerza y razón a su cita. Muy triste.
Francisco Caja tampoco aporta demasiado a la trama, más que controversia y episodios trepidantes de agresiones, amenazas y capuchas. Profesor, si con más de treina años viviendo en Catalunya y trabajando en la universidad no se ha dado cuenta de la realidad social del país, creo que debería ir con cuidado antes de hacer apariciones públicas, pues le da una mala imagen a la universidad de Barcelona, a la universidad catalana y a la española.
Pero lo más alarmante són la sarta de mentiras que se encadenan en el reportaje en cuestión. ¿Por qué en vez de quedarse con el cartelito del restaurante no entran y hablan con el propietario, los trabajadores y los clientes? Quizás entonces no les pareceria tan amenazada la situación de la lengua de Lorca. La patraña sacada de contexto de los pobres escolares a la salida del colegio que contestan a las maliciosas preguntas de la señorita reportera también me ha parecido de lo más esperpéntico. Solo faltaba el maestro con la vara de fresno (y la Senyera en él pintada, claro)
En Catalunya todo el mundo sabe castellano y todo el mundo lo habla y escribe correctamente. Igual, como mínimo, que en el resto de España. Y digo como mínimo, porque el que aprende una lengua extrangera para hacerla propia (como seria el caso del catalán para los castellanoparlantes en Catalunya, y el castellano para los catalanoparlantes en el mismo país), para hacerla su lengua materna, suele ahondar más en la gramática que el que la aprendió des de chiquito jugando en la calle. Y si alguien lo duda, me ofrezco para hacer una competición de análisis sintáctico, vocabulario o cualquier otra disciplina lingüística.
Y al fin y al cabo, lo que olvida el reportaje es que la lengua, las lenguas, estan hechas para entenderse. No para hacer política ni dividir. En vez de maravillarse por la diversidad y las coincidencias curiosas (que en Nepal haya una montaña llamada Macha Puchare y en Perú una llamada Machu Picchu, a mi me parece curioso) se dedican a meter zizaña. Que perdida de tiempo.
Los españoles, los catalanes. Los catalanes y los españoles...
Cuan fàcil it would be si tutti sepiamo ce que c'est vraiment important:
dilluns, 23 d’abril del 2007
Cajamarca
Cajamarca és la capital del departament del mateix nom. És la ciutat on Pizarro va atrapar l'inca Atahualpa. Els pobrets inques van pagar un rescat impressionant i els espanyols el van cobrar, per després passar-se'l pel forro i passar, de pas, l'Inca Atahualpa pel ganivet.
Vaig anar a Cajamarca dimecres a la nit, amb el Juan Paco, un company de la universitat. Un fantàstic autobús amb seients ben còmodes i molt reclinables. Bon menjar servit per una senyoreta de bon veure, però no tant.
Dijous matí, visita a les oficines d'una ONG cuyo nombre no puedo acordarme, i comprobació de les condicions de la terrassa, que és on s'haurà de col·locar l'antena. Primera visualització de les muntanyetes que envolten la zona, per tal d'ubicar el lloc on hauria d'anar l'antena repetidora que ha de portar l'accés a internet al centre de capacitació.. Fem unes quantes fotos i hipòtesis.
Ens dirigim cap al centre de capacitació, i veiem que les nostres observacions i hipòtesis eren una cagada total, i que els habitants del lloc sabien tant de la ubicació de les muntanyes i el centre com nosaltres. Una pujada esgotadora i inútil a un "cerro", per comprovar que allà no pot anar pas l'antena, degut a la poca visibilitat i al terreny accidentat. Fem les mesures de resistivitat del terreny pertinents amb el teluròmetre (una activitat divertida, però tan repetitiva que acaba cansant) i tornem a les oficines per fer el mateix, més resistivitats.
L'endemà, pujada a la nova ubicació, que si que resulta ser adient. Mesures de resistivitat (torna-hi) i presa de coordenades amb el GPS, fotografies i més reconeixement del terreny. La pujada, déu n'hi do, quina carreterota. Després, xerrar amb els possibles propietaris del terreny, per tal d'arribar a un acord per posar-hi una antena de 6 o 10 metres... sense sort,algú haurà de negociar amb el jefe, perquè nosaltres no el vam trobar...
I per la tarda, comprar formatge i mantega de Cajamarca i tornar a l'autobús per ser a Lima el matí següent.
Bus més barat i menys comfortable. Menjar igual de bo i senyoreta més, però més antipàtica també. Carretera i manta, i coixí, son intermitent com els que falten als busos que ens creuen i demà serà un altre dia.
(Quan tingui les fotos, edito el post i les poso. Disculpeu les molèsties)
Vaig anar a Cajamarca dimecres a la nit, amb el Juan Paco, un company de la universitat. Un fantàstic autobús amb seients ben còmodes i molt reclinables. Bon menjar servit per una senyoreta de bon veure, però no tant.
Dijous matí, visita a les oficines d'una ONG cuyo nombre no puedo acordarme, i comprobació de les condicions de la terrassa, que és on s'haurà de col·locar l'antena. Primera visualització de les muntanyetes que envolten la zona, per tal d'ubicar el lloc on hauria d'anar l'antena repetidora que ha de portar l'accés a internet al centre de capacitació.. Fem unes quantes fotos i hipòtesis.
Ens dirigim cap al centre de capacitació, i veiem que les nostres observacions i hipòtesis eren una cagada total, i que els habitants del lloc sabien tant de la ubicació de les muntanyes i el centre com nosaltres. Una pujada esgotadora i inútil a un "cerro", per comprovar que allà no pot anar pas l'antena, degut a la poca visibilitat i al terreny accidentat. Fem les mesures de resistivitat del terreny pertinents amb el teluròmetre (una activitat divertida, però tan repetitiva que acaba cansant) i tornem a les oficines per fer el mateix, més resistivitats.
L'endemà, pujada a la nova ubicació, que si que resulta ser adient. Mesures de resistivitat (torna-hi) i presa de coordenades amb el GPS, fotografies i més reconeixement del terreny. La pujada, déu n'hi do, quina carreterota. Després, xerrar amb els possibles propietaris del terreny, per tal d'arribar a un acord per posar-hi una antena de 6 o 10 metres... sense sort,algú haurà de negociar amb el jefe, perquè nosaltres no el vam trobar...
I per la tarda, comprar formatge i mantega de Cajamarca i tornar a l'autobús per ser a Lima el matí següent.
Bus més barat i menys comfortable. Menjar igual de bo i senyoreta més, però més antipàtica també. Carretera i manta, i coixí, son intermitent com els que falten als busos que ens creuen i demà serà un altre dia.
(Quan tingui les fotos, edito el post i les poso. Disculpeu les molèsties)
Marcahuasi: Silenci que parla
Dissabte pel matí vaig arribar de Cajamarca. Content per la feina feta i cansat pel poc temps emprat en fer-la.
Així, a les 8:30 del matí vaig saber que amb els companys de casa marxàvem cap a San Pedro de Casta, i les ruines de Marcahuasi. Un indret que està prop de Lima i que deien que era molt bonic i curiós de veure.
Així a les 10 vam sortir en combi direcció Santa Anita, a Santa Anita altra combi fins a Chosica, i a Chosica altra combi llogada exclusivament per nosaltres fins a San Pedro. Quanta combi. Tanta combi!
Mai havia passat tanta por a la carretera, uns caminots estrets i de pedres que pugen muntanyes, des de 1000m fins als 3900 de San Pedro. Creus i capelles a la vora en memòria de les combis que han caigut, combis destartalades i velles com la nostra, que no saben el que és la ITV, ni cap altra mesura de seguretat. De veritat un risc que no estava disposat a córrer, però que no hi havia més remei... La propera vegada em carregaré de paciència i de temps i pujaré i baixaré caminant.
Un cop a San Pedro, vam llogar uns cavalls i uns ases per pujar fins a les ruïnes, i vam començar a pujar...
Deu n'hi do tu! Quina presència aquelles muntanyes, aquelles roques i aquell silenci. Aquell sol que s'amaga rere les muntanyes i que fa que els sons dels animals se sentin més i més propers. El cavall que gairebé a les fosques avança com pot, i tu mans a les regnes et sents com un genet solitari creuant els Andes, i al·lucinant amb el paisatge.
I en arribar a l'amfiteatre, aquelles roques i aquelles estrelles tan imponents, el silenci absolut i el ressonar de qualsevol so que es produeixi a l'escenari. I veus que no es diu amfiteatre perquè tu puguis seure i observar l'obra, sinó que l'obra ja hi és, el públic també, potser fins i tot l'argument, i és a tu a qui toca estar a l'escenari i deixar que aquelles roques gegants i canviants que es mouen, aquelles cares que apareixen i desapareixen, els animals que s'amaguen i repten i aquelles estrelles infinites t'observin i siguin testimonis del teu acte.
De dia, l'atrezzo canvia i és la immensitat del paratge, les ruïnes pre-inques, la calma que regna allà i que hi ha estat durant segles les que et fan callar i abstreure amb el paisatge.
Poso vint-i-set imatges i m'estalvio vint-i-set mil paraules.
Unes vistes de la zona
Fotos del camí i de la passejada matutina
Més fotos diverses
Així, a les 8:30 del matí vaig saber que amb els companys de casa marxàvem cap a San Pedro de Casta, i les ruines de Marcahuasi. Un indret que està prop de Lima i que deien que era molt bonic i curiós de veure.
Així a les 10 vam sortir en combi direcció Santa Anita, a Santa Anita altra combi fins a Chosica, i a Chosica altra combi llogada exclusivament per nosaltres fins a San Pedro. Quanta combi. Tanta combi!
Mai havia passat tanta por a la carretera, uns caminots estrets i de pedres que pugen muntanyes, des de 1000m fins als 3900 de San Pedro. Creus i capelles a la vora en memòria de les combis que han caigut, combis destartalades i velles com la nostra, que no saben el que és la ITV, ni cap altra mesura de seguretat. De veritat un risc que no estava disposat a córrer, però que no hi havia més remei... La propera vegada em carregaré de paciència i de temps i pujaré i baixaré caminant.
Un cop a San Pedro, vam llogar uns cavalls i uns ases per pujar fins a les ruïnes, i vam començar a pujar...
Deu n'hi do tu! Quina presència aquelles muntanyes, aquelles roques i aquell silenci. Aquell sol que s'amaga rere les muntanyes i que fa que els sons dels animals se sentin més i més propers. El cavall que gairebé a les fosques avança com pot, i tu mans a les regnes et sents com un genet solitari creuant els Andes, i al·lucinant amb el paisatge.
I en arribar a l'amfiteatre, aquelles roques i aquelles estrelles tan imponents, el silenci absolut i el ressonar de qualsevol so que es produeixi a l'escenari. I veus que no es diu amfiteatre perquè tu puguis seure i observar l'obra, sinó que l'obra ja hi és, el públic també, potser fins i tot l'argument, i és a tu a qui toca estar a l'escenari i deixar que aquelles roques gegants i canviants que es mouen, aquelles cares que apareixen i desapareixen, els animals que s'amaguen i repten i aquelles estrelles infinites t'observin i siguin testimonis del teu acte.
De dia, l'atrezzo canvia i és la immensitat del paratge, les ruïnes pre-inques, la calma que regna allà i que hi ha estat durant segles les que et fan callar i abstreure amb el paisatge.
Poso vint-i-set imatges i m'estalvio vint-i-set mil paraules.
Unes vistes de la zona
Fotos del camí i de la passejada matutina
Més fotos diversesÍndex
Hola família.
Ha passat molt de temps o molt poc, i la vida continua i cadascú amb la seva.
Aquest últim mes i escaig no he parat gaire per Lima, i he anat d'un lloc a l'altre gairebé sense parar. De manera que fer un sol post explicant totes les coses podria ser un caos absolut.Així, poc a poc i bona lletra, començaré a explicar les coses que he fet, que també són moltes o poques segons es miri, com els crancs i com la memòria comprèn del final al principi.
I del principi al final les coses van anar així:
Encantat de retrobar-vos.
Ha passat molt de temps o molt poc, i la vida continua i cadascú amb la seva.
Aquest últim mes i escaig no he parat gaire per Lima, i he anat d'un lloc a l'altre gairebé sense parar. De manera que fer un sol post explicant totes les coses podria ser un caos absolut.Així, poc a poc i bona lletra, començaré a explicar les coses que he fet, que també són moltes o poques segons es miri, com els crancs i com la memòria comprèn del final al principi.
I del principi al final les coses van anar així:
- Tres setmanes a la selva: Impressionants, alliçonadores i com diuen en anglès "awakening". Una experiència ben complerta a tots els nivells; acadèmic, professional i personal.
- Una setmaneta de turisme amb la família: Un bàlsam i un oasi. Quina meravella. Gràcies.
- Uns dies a Lima: recuperant el temps perdut i posant-me al dia.
- Sortida imminent a Cajamarca: com a enviat especial de la universitat per comprovar la viabilitat d'un projecte que ha sortit.
- Viatget amb els companys de casa a Marcahuasi: Caminades, muntanyes i roques espectaculars
Encantat de retrobar-vos.
dilluns, 12 de març del 2007
El viatge de Chihiro
I per acabar amb la setmana temàtica japonesa, una pel·lícula i un a reveure.
Demà a la nit me'n vaig cap a la selva, i hi estaré un parell de setmanes. L'avió surt a les onze del vespre cap a Iquitos, i així dimarts ja agafarem la llanxa i anirem Napo amunt fins a arribar a la zona en qüestió. La veritat és que és molt emocionant, gairebé és una sensació "d'anar a la guerra", amb els meus respectes als que han hagut d'anar a guerres de veritat i obligats.
Molt probablement estarem gairebé incomunicats, només tenim ràdios per xerrar amb Lima, de manera que el blog estarà en stand by fins a nova ordre i sorpresa.
Com la petita Chihiro me'n vaig a un viatge a les entranyes d'un mon curiós, en el meu cas la selva, i ho faig amb molta emoció perquè estava esperant aquest moment de feia mesos. Una oportunitat única de jugar el paper d'Indiana Jones, o de R.E.Schultes, però en primera persona i en un escenari de debò, ni cel·luloide ni paper.
No deixeu de veure aquesta fantàstica pel·lícula si podeu, El viatge de Chihiro. Desitgeu-me sort i que la força ens acompanyi.
Petons i abraçades.
Molt probablement estarem gairebé incomunicats, només tenim ràdios per xerrar amb Lima, de manera que el blog estarà en stand by fins a nova ordre i sorpresa.
Com la petita Chihiro me'n vaig a un viatge a les entranyes d'un mon curiós, en el meu cas la selva, i ho faig amb molta emoció perquè estava esperant aquest moment de feia mesos. Una oportunitat única de jugar el paper d'Indiana Jones, o de R.E.Schultes, però en primera persona i en un escenari de debò, ni cel·luloide ni paper.
No deixeu de veure aquesta fantàstica pel·lícula si podeu, El viatge de Chihiro. Desitgeu-me sort i que la força ens acompanyi.
Petons i abraçades.
diumenge, 11 de març del 2007
Origami
Quina millor manera de passar un diumenge, que llevar-se relativament d'hora, endreçar la casa de la festeta de la nit anterior, anar a comprar per dinar amb els nous companys de casa i estar cuinant una estoneta i després pujar a la terrassa i prendre el solet.
I per exercitar cos i ment, una mica d'Origami (papiroflèxia) amb Sensei Yuuka. Hem fet un 'porquet' (buta) i una 'grulla' (tsuru)
Us poso unes fotos de la tarda de manualitats.
I per exercitar cos i ment, una mica d'Origami (papiroflèxia) amb Sensei Yuuka. Hem fet un 'porquet' (buta) i una 'grulla' (tsuru)
Us poso unes fotos de la tarda de manualitats.
dijous, 8 de març del 2007
El Dia Mundial de la Dona
Per la gran tasca que fan i porten fent les dones durant mil·lenis. Com a mares, mullers, companyes, germanes, amigues i confidents.
I perquè en totes les tradicions sempre s'ha honrat la figura de la dona com a font de fecunditat i portadora de vida, allò que en anglès diuen feminine divine: Demeter, La Pachamama, la Verge Maria, Shakti i tantes d'altres. I perquè sembla que avui, encara que hi hagi sufragi universal i educació per a tots a casa nostra, ens n'estem oblidant.
I, perquè no, per totes les Venus que omplen d'exuberància els carrers i fan que els passejos siguin més entretinguts i agradables.
Feliç Dia de la Dona
I perquè en totes les tradicions sempre s'ha honrat la figura de la dona com a font de fecunditat i portadora de vida, allò que en anglès diuen feminine divine: Demeter, La Pachamama, la Verge Maria, Shakti i tantes d'altres. I perquè sembla que avui, encara que hi hagi sufragi universal i educació per a tots a casa nostra, ens n'estem oblidant.
I, perquè no, per totes les Venus que omplen d'exuberància els carrers i fan que els passejos siguin més entretinguts i agradables.
Moltes gràcies.
Feliç Dia de la Dona
dimarts, 6 de març del 2007
Conichiuà!
Aquests dies he estat fent uns descobriments increïbles sobre la meva i vostra infància. Recordo amb nostàlgia les tardes d'estiu a l'apartament de Sitges, amb el meu germà i el Kike berenant pa amb Nocilla que preparava l'Abuelita. A fora, els veïns aprofitaven que la tarda era calurosa per jaure a la gespa i els nens es banyaven a la piscina, sempre amb l'ull posat a la mànegua del porter que regava el jardí i ens mullava amb l'aigua freda quan passavem per allà prop.
Aquestes tardes etsaven acompanyades pels nostres amics animats, l'Arale i el
Dr.Slump i la saga més mítica de la història dels dibuixos animats, amb en Son Goku i companyia.Doncs bé, com ja sabeu aquests dibuixos són japonesos, i aprofitant que ara visc amb una japonesa que es diu Yuuka, doncs li vaig preguntar sobre els dibuixets aquests. Allà també eren molt famosos. I el que m'ha sobtat del tot és que allà encara eren molt més divertits.
Per exemple:
Puar i Oolong, el gat volador i el porquet verd que es podien transformar durant cinc minuts en qualsevol cosa, són en realitat noms de tipus de te. Te Puar, i Te Oolong.Bulma vol dir alguna cosa com "malles de fer gimnàstica" que es veu que totes les nenes en porten a l'escola. Xixi (la dona de'n Son Goku), d'altra banda, vol dir "Pit".
Al Dr. Slump, com era d'esperar, la cosa encara és més esperpèntica. Midori Yamabuki vol dir "verd groc". I Sembei Norimaki, alguna cosa com arròs amb remenat d'algues. Norimaki Sembei és un plat famós allà.
Taro és el nom que es posa o es posava a la majoria de primogènits a japó. I el seu germà Pisuke, es veu que sona divertit perque "suke" és una terminació per noms de nen.
Allò que l'Arale deia de "uncha!" deu ser una adaptació fonètica de "unchi", "cacona". Així, les caquetes roses que parlaven i que l'Arale les punxava amb un bastonet eren unchis.
I si mirem els noms del Doraemon, també hi ha coses divertides. Nobita ve de Nobi (elàstic, com un xiclet) i ta (terminació per a nom de nois), que juntament vol dir quelcom com "Dropo" o "que no vol fer res". I l'amic repel·lent que sempre feia els deures amb la Xisuka, en Teguisuky, vol dir "bastant llest"
Total, que els Nihongos estan com un llum, però son ben divertits. Quines coses més curioses, eh?
divendres, 2 de març del 2007
Traductor FreeLance
Doncs sí, senyors. Ara soc Traductor Freelance, o com a mínim el contracte que vaig signar ahir això diu.
Resulta que hi ha una associació que es diu COPCA, que està interessada en una Plataforma desenvolupada per un tal YGM que permet a empreses de tot el món fer associacions de compravenda, encàrrecs i enviaments i no se quantes coses més. Total, que el COPCA aquest, que és el que posa els diners, com a bons catalans que són han dit que aquesta plataforma també ha d'estar traduïda al català, que sinó de calerons res de res.
Així que el B2BMundi, que es el nom de la Plataforma aquesta, estarà en anglès, francès, castellà, alemany i català. I permetrà que les empreses es comuniquin en el seu propi idioma amb qualsevol altra empresa. La idea és força bona, però jo no la sé explicar bé.
A més, hi ha una cosa que es diu HS-Code, que son codis estàndars de productes a nivell internacional. Així, potser les sabatilles d'estar per casa amb sola de goma i quadres escocesos son el numero 245637. Així, s'implementa un sistema de recerca que no es basa en paraules sinó en nombres, tot i que es crea una determinada "frase" per a cada codi. Això és per evitar problemes com el que es presenta si un vol anar a l'hotel Hilton de París, i pretén buscar l'adreça o el contacte al google. La simpàtica i polèmica rossa sortirà més vegades que l'hotel.
Doncs aquest HS-Code, tampoc no existeix en català. Així que ja em teniu per aquí traduint una web i l'HS-Code aquest.
Òbviament a canvi d'una sana retribució d'uns bons eurons, que segur que sabré com invertir per aquí.
Resulta que hi ha una associació que es diu COPCA, que està interessada en una Plataforma desenvolupada per un tal YGM que permet a empreses de tot el món fer associacions de compravenda, encàrrecs i enviaments i no se quantes coses més. Total, que el COPCA aquest, que és el que posa els diners, com a bons catalans que són han dit que aquesta plataforma també ha d'estar traduïda al català, que sinó de calerons res de res.Així que el B2BMundi, que es el nom de la Plataforma aquesta, estarà en anglès, francès, castellà, alemany i català. I permetrà que les empreses es comuniquin en el seu propi idioma amb qualsevol altra empresa. La idea és força bona, però jo no la sé explicar bé.
A més, hi ha una cosa que es diu HS-Code, que son codis estàndars de productes a nivell internacional. Així, potser les sabatilles d'estar per casa amb sola de goma i quadres escocesos son el numero 245637. Així, s'implementa un sistema de recerca que no es basa en paraules sinó en nombres, tot i que es crea una determinada "frase" per a cada codi. Això és per evitar problemes com el que es presenta si un vol anar a l'hotel Hilton de París, i pretén buscar l'adreça o el contacte al google. La simpàtica i polèmica rossa sortirà més vegades que l'hotel.
Doncs aquest HS-Code, tampoc no existeix en català. Així que ja em teniu per aquí traduint una web i l'HS-Code aquest.
Òbviament a canvi d'una sana retribució d'uns bons eurons, que segur que sabré com invertir per aquí.
dissabte, 24 de febrer del 2007
Lima pobra, Lima rica
Després de gairebé sis mesos, que es diu ben ràpid, a Lima i gairebé només a Lima he vist moltes coses de les entranyes de la ciutat. Amb el Gerson ens hem passejat tots els racons més bruts de la ciutat, i he pogut veure les zones que no només no surten a les guies turístiques sinó també aquelles que hi surte perquè NO s'hi ha d'anar.
El mercat central i el Carrer Capón al centre, amb els seus restaurants xinesos i tot el moviment que sembla l'Índia (i també fa una olor semblant) baixant després cap a la zona de Paruro, on venen milers de components electrònics a infinites galeries on l'olor de suor i de menjar es barreja i els venedors de mòbils robats els ensenyen a policies amb ganes de canviar de terminal. O l'home de la càmera Sony espectacular que es dedica a estafar a la gent, un vell conegut.
També les galeries de Pachetea, que s'hi va des de Paruro en taxi col·lectiu per un sol i mig. Uns taxis Pontiac importats d'estats units, grossos grossos, d'aquests que es veuen a les películes de Miami.
El "Universo del Perno" a la infame zona de La Victòria, sempre és l'opció principal quan el que et falta és una "perno" (aka tornillo). Tota una aventura.
Per no dir la zona de les Malvinas, antic mercat ambulant reconvertit. Carrers desolats, botiguers d'arreu del Perú i policies amb barres de ferro que custodien, només en determinats llocs, les botigues que venen de tot "seminuevo", de segona mà o robat.
Em sembla que gairebé tota la pols de Lima l'he vista en diverses ocasions.
El que no havia vist és com viu la gent que té diners. Molts diners.
Ahir vam anar a la festa d'aniversari d'una amiga de'n Vasco. Una amiga rica, com la resta d'amics. Per entrar a la seva urbanització del barri de Surco, els vigilants et miren i remiren, et busquen a la llista, demanen el DNI al taxista i anoten la matrícula del cotxe per evitar que es quedi a dins. I el que hi ha allà dins és ben digne de ser custodiat. Una mena de zona alta de Barcelona, l'avinguda Pearson i les seves mansions, o un Matadepera amb desnivell.
Vam entrar a la casa i allò semblava un palau. Disseny estil Le Corbussier, parquet de qualitat a terra, jardí amb l'herba ben cuidadai pedretes que marquen el camí. Al passadís una mena de rebost a la vista amb centenars d'ampolles de wiskys cars, alguns de més de 200$ (a punt vam estar de mangar-ne una jejej). Sales d'estar amb taules llargues, sostres alts, butaques de cuir i quadres a les parets. I al jardí una piscina, diverses taules ben parades pels convidats i els servents preparant el menjar (aquí a qualsevol festa decent hi ha d'haver menjar en abundància, que es serveix a la una de la nit, o més tard).
Un festí, vaja. Com a les películes de gent rica. I jo amb bambes i sense afaitar, envoltat d'advocats rics, fills dels picaplets més famosos de Lima.
Això sí, la salsa i el reggetón eren els mateixos.
Detall important, quan estàvem a fora de la casa fent una mica de botellón, i fent xerinola i ens apareix el guarda de seguretat, que amb tot respecte que mereixen els fills de gent rica, ens diu que si us plau entrem a casa, que s'ha queixat la dona d'una casa. "Ahí vive el embajador de china, y su mujer se ha quejado".
Olé, fent botellón davant la casa de l'embaixador de Xina!! Aquesta va al currículum directament.
Total, que com diria l'Arguiñano, a Lima el que és rico, és rico rico.
El mercat central i el Carrer Capón al centre, amb els seus restaurants xinesos i tot el moviment que sembla l'Índia (i també fa una olor semblant) baixant després cap a la zona de Paruro, on venen milers de components electrònics a infinites galeries on l'olor de suor i de menjar es barreja i els venedors de mòbils robats els ensenyen a policies amb ganes de canviar de terminal. O l'home de la càmera Sony espectacular que es dedica a estafar a la gent, un vell conegut.
També les galeries de Pachetea, que s'hi va des de Paruro en taxi col·lectiu per un sol i mig. Uns taxis Pontiac importats d'estats units, grossos grossos, d'aquests que es veuen a les películes de Miami.
El "Universo del Perno" a la infame zona de La Victòria, sempre és l'opció principal quan el que et falta és una "perno" (aka tornillo). Tota una aventura.
Per no dir la zona de les Malvinas, antic mercat ambulant reconvertit. Carrers desolats, botiguers d'arreu del Perú i policies amb barres de ferro que custodien, només en determinats llocs, les botigues que venen de tot "seminuevo", de segona mà o robat.
Em sembla que gairebé tota la pols de Lima l'he vista en diverses ocasions.
El que no havia vist és com viu la gent que té diners. Molts diners.
Ahir vam anar a la festa d'aniversari d'una amiga de'n Vasco. Una amiga rica, com la resta d'amics. Per entrar a la seva urbanització del barri de Surco, els vigilants et miren i remiren, et busquen a la llista, demanen el DNI al taxista i anoten la matrícula del cotxe per evitar que es quedi a dins. I el que hi ha allà dins és ben digne de ser custodiat. Una mena de zona alta de Barcelona, l'avinguda Pearson i les seves mansions, o un Matadepera amb desnivell.
Vam entrar a la casa i allò semblava un palau. Disseny estil Le Corbussier, parquet de qualitat a terra, jardí amb l'herba ben cuidadai pedretes que marquen el camí. Al passadís una mena de rebost a la vista amb centenars d'ampolles de wiskys cars, alguns de més de 200$ (a punt vam estar de mangar-ne una jejej). Sales d'estar amb taules llargues, sostres alts, butaques de cuir i quadres a les parets. I al jardí una piscina, diverses taules ben parades pels convidats i els servents preparant el menjar (aquí a qualsevol festa decent hi ha d'haver menjar en abundància, que es serveix a la una de la nit, o més tard).
Un festí, vaja. Com a les películes de gent rica. I jo amb bambes i sense afaitar, envoltat d'advocats rics, fills dels picaplets més famosos de Lima.
Això sí, la salsa i el reggetón eren els mateixos.
Detall important, quan estàvem a fora de la casa fent una mica de botellón, i fent xerinola i ens apareix el guarda de seguretat, que amb tot respecte que mereixen els fills de gent rica, ens diu que si us plau entrem a casa, que s'ha queixat la dona d'una casa. "Ahí vive el embajador de china, y su mujer se ha quejado".
Olé, fent botellón davant la casa de l'embaixador de Xina!! Aquesta va al currículum directament.
Total, que com diria l'Arguiñano, a Lima el que és rico, és rico rico.
dimecres, 21 de febrer del 2007
Bonito, todo me parece bonito.
De vegades el món s'omple de bellesa, tanta que et fa deixar el que tens entre mans i dedicar-te només a la contemplació de l'espectacle. El que sorprèn, o no, és que l'espectacle sol ser el mateix per a milers de persones, o com a mínim per a dues, però la reacció no sol ser la mateixa en tothom.
Els conductors de combi no paren i baixen a mirar. Els venedors de gasoses tampoc no es giren, sinó que continuen buscant clients. Els executius parlen amb el mòbil de temes d'extrema transcendència. Les dones de fer feina estenen la roba als terrats amb els ulls clavats als llençols blancs, i fins i tot els ociosos estudiants passegen distrets o rient, o fixant-se en la noia més espectacular del seu radi de visió.
Cosa que fa pensar que la bellesa potser no és qualitat inherent d'un objecte o d'un paisatge, no depèn d'una certa llum, o d'un cert núvol, o un arbre o el verd de l'herba. Potser la bellesa és una qualitat inherent del nostre cervell que es projecta sobre l'exterior.
Però està clar que l'exterior ha d'ajudar, si més no una mica.
Aleshores, existeix diferencia entre bellesa, diguem-ne, 'real' i bellesa percebuda. La que deu importar doncs, és la percebuda, oi?
Per això suposo que després d'aquest rollaco filosòfic no us importarà que us posi una fotografia de bellesa percebuda. He estat dubtant de posar la original, però aleshores potser tot això quedaria una mica més 'cutre'
Els conductors de combi no paren i baixen a mirar. Els venedors de gasoses tampoc no es giren, sinó que continuen buscant clients. Els executius parlen amb el mòbil de temes d'extrema transcendència. Les dones de fer feina estenen la roba als terrats amb els ulls clavats als llençols blancs, i fins i tot els ociosos estudiants passegen distrets o rient, o fixant-se en la noia més espectacular del seu radi de visió.
Cosa que fa pensar que la bellesa potser no és qualitat inherent d'un objecte o d'un paisatge, no depèn d'una certa llum, o d'un cert núvol, o un arbre o el verd de l'herba. Potser la bellesa és una qualitat inherent del nostre cervell que es projecta sobre l'exterior.
Però està clar que l'exterior ha d'ajudar, si més no una mica.
Aleshores, existeix diferencia entre bellesa, diguem-ne, 'real' i bellesa percebuda. La que deu importar doncs, és la percebuda, oi?
Per això suposo que després d'aquest rollaco filosòfic no us importarà que us posi una fotografia de bellesa percebuda. He estat dubtant de posar la original, però aleshores potser tot això quedaria una mica més 'cutre'
dilluns, 19 de febrer del 2007
Problemes tècnics
Per culpa de la "nova versió" del blogger i gràcies als senyors de Google, porto dues setmanes que no em funciona el blog i no hi puc accedir, ni per publicar ni per moderar els comentaris.
De manera, mentre espero que es solucioni l'assumpte creo un sunkku wakay 2 a imatge i semblança del primer. Quan el vell torni a estar actiu, traspassaré els posts que valguin la pena allà i continuaré amb el clàssic.
Aquesta només és una solució provisional.
Així doncs recordeu, ara sunkku.blogspot.com és http://sunkku2.blogspot.com
De manera, mentre espero que es solucioni l'assumpte creo un sunkku wakay 2 a imatge i semblança del primer. Quan el vell torni a estar actiu, traspassaré els posts que valguin la pena allà i continuaré amb el clàssic.
Aquesta només és una solució provisional.
Així doncs recordeu, ara sunkku.blogspot.com és http://sunkku2.blogspot.com
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
