Marcahuasi: Silenci que parla

Dissabte pel matí vaig arribar de Cajamarca. Content per la feina feta i cansat pel poc temps emprat en fer-la.

Així, a les 8:30 del matí vaig saber que amb els companys de casa marxàvem cap a San Pedro de Casta, i les ruines de Marcahuasi. Un indret que està prop de Lima i que deien que era molt bonic i curiós de veure.

Així a les 10 vam sortir en combi direcció Santa Anita, a Santa Anita altra combi fins a Chosica, i a Chosica altra combi llogada exclusivament per nosaltres fins a San Pedro. Quanta combi. Tanta combi!

Mai havia passat tanta por a la carretera, uns caminots estrets i de pedres que pugen muntanyes, des de 1000m fins als 3900 de San Pedro. Creus i capelles a la vora en memòria de les combis que han caigut, combis destartalades i velles com la nostra, que no saben el que és la ITV, ni cap altra mesura de seguretat. De veritat un risc que no estava disposat a córrer, però que no hi havia més remei... La propera vegada em carregaré de paciència i de temps i pujaré i baixaré caminant.

Un cop a San Pedro, vam llogar uns cavalls i uns ases per pujar fins a les ruïnes, i vam començar a pujar...

Deu n'hi do tu! Quina presència aquelles muntanyes, aquelles roques i aquell silenci. Aquell sol que s'amaga rere les muntanyes i que fa que els sons dels animals se sentin més i més propers. El cavall que gairebé a les fosques avança com pot, i tu mans a les regnes et sents com un genet solitari creuant els Andes, i al·lucinant amb el paisatge.

I en arribar a l'amfiteatre, aquelles roques i aquelles estrelles tan imponents, el silenci absolut i el ressonar de qualsevol so que es produeixi a l'escenari. I veus que no es diu amfiteatre perquè tu puguis seure i observar l'obra, sinó que l'obra ja hi és, el públic també, potser fins i tot l'argument, i és a tu a qui toca estar a l'escenari i deixar que aquelles roques gegants i canviants que es mouen, aquelles cares que apareixen i desapareixen, els animals que s'amaguen i repten i aquelles estrelles infinites t'observin i siguin testimonis del teu acte.

De dia, l'atrezzo canvia i és la immensitat del paratge, les ruïnes pre-inques, la calma que regna allà i que hi ha estat durant segles les que et fan callar i abstreure amb el paisatge.

Poso vint-i-set imatges i m'estalvio vint-i-set mil paraules.

Unes vistes de la zona

Fotos del camí i de la passejada matutina

Més fotos diverses