dijous, 26 d’abril del 2007

Ciudadanos de Segunda

Hoy he visto el documental emitido hace unos días por Telemadrid "Ciudadanos de Segunda" en el que se denuncia la supesta discriminación del castellano en Catalunya en favor del catalán.

http://www.youtube.com/watch?v=UB9DehZYEAw

Pobres me han parecido los argumentos para defender una escolarización exclusiva en castellano. Paupérrimos y de una ignorancia supina. También me lo parecerían los que lo hicieran en el sentido opuesto, solo que no los hay. Por tanto el testimonio de Carmelo González me parece totalmente prescindible, e incluso creo que le hace un flaco favor al documental. No se preocupe Carmelo, su hija aprenderá igual de bien la lengua de Llul (un poeta "de pueblo", como dice usted) y la de Cervantes. Siempre y cuando usted no atente contra su educación y se lo impida.

Defender la incultura me parece el peor de los pecados. Citar a Ovidi Montllor en la forma que lo han hecho no hace sinó darle más fuerza y razón a su cita. Muy triste.

Francisco Caja tampoco aporta demasiado a la trama, más que controversia y episodios trepidantes de agresiones, amenazas y capuchas. Profesor, si con más de treina años viviendo en Catalunya y trabajando en la universidad no se ha dado cuenta de la realidad social del país, creo que debería ir con cuidado antes de hacer apariciones públicas, pues le da una mala imagen a la universidad de Barcelona, a la universidad catalana y a la española.

Pero lo más alarmante són la sarta de mentiras que se encadenan en el reportaje en cuestión. ¿Por qué en vez de quedarse con el cartelito del restaurante no entran y hablan con el propietario, los trabajadores y los clientes? Quizás entonces no les pareceria tan amenazada la situación de la lengua de Lorca. La patraña sacada de contexto de los pobres escolares a la salida del colegio que contestan a las maliciosas preguntas de la señorita reportera también me ha parecido de lo más esperpéntico. Solo faltaba el maestro con la vara de fresno (y la Senyera en él pintada, claro)

En Catalunya todo el mundo sabe castellano y todo el mundo lo habla y escribe correctamente. Igual, como mínimo, que en el resto de España. Y digo como mínimo, porque el que aprende una lengua extrangera para hacerla propia (como seria el caso del catalán para los castellanoparlantes en Catalunya, y el castellano para los catalanoparlantes en el mismo país), para hacerla su lengua materna, suele ahondar más en la gramática que el que la aprendió des de chiquito jugando en la calle. Y si alguien lo duda, me ofrezco para hacer una competición de análisis sintáctico, vocabulario o cualquier otra disciplina lingüística.

Y al fin y al cabo, lo que olvida el reportaje es que la lengua, las lenguas, estan hechas para entenderse. No para hacer política ni dividir. En vez de maravillarse por la diversidad y las coincidencias curiosas (que en Nepal haya una montaña llamada Macha Puchare y en Perú una llamada Machu Picchu, a mi me parece curioso) se dedican a meter zizaña. Que perdida de tiempo.

Los españoles, los catalanes. Los catalanes y los españoles...

Cuan fàcil it would be si tutti sepiamo ce que c'est vraiment important:

dilluns, 23 d’abril del 2007

Cajamarca

Cajamarca és la capital del departament del mateix nom. És la ciutat on Pizarro va atrapar l'inca Atahualpa. Els pobrets inques van pagar un rescat impressionant i els espanyols el van cobrar, per després passar-se'l pel forro i passar, de pas, l'Inca Atahualpa pel ganivet.

Vaig anar a Cajamarca dimecres a la nit, amb el Juan Paco, un company de la universitat. Un fantàstic autobús amb seients ben còmodes i molt reclinables. Bon menjar servit per una senyoreta de bon veure, però no tant.

Dijous matí, visita a les oficines d'una ONG cuyo nombre no puedo acordarme, i comprobació de les condicions de la terrassa, que és on s'haurà de col·locar l'antena. Primera visualització de les muntanyetes que envolten la zona, per tal d'ubicar el lloc on hauria d'anar l'antena repetidora que ha de portar l'accés a internet al centre de capacitació.. Fem unes quantes fotos i hipòtesis.

Ens dirigim cap al centre de capacitació, i veiem que les nostres observacions i hipòtesis eren una cagada total, i que els habitants del lloc sabien tant de la ubicació de les muntanyes i el centre com nosaltres. Una pujada esgotadora i inútil a un "cerro", per comprovar que allà no pot anar pas l'antena, degut a la poca visibilitat i al terreny accidentat. Fem les mesures de resistivitat del terreny pertinents amb el teluròmetre (una activitat divertida, però tan repetitiva que acaba cansant) i tornem a les oficines per fer el mateix, més resistivitats.

L'endemà, pujada a la nova ubicació, que si que resulta ser adient. Mesures de resistivitat (torna-hi) i presa de coordenades amb el GPS, fotografies i més reconeixement del terreny. La pujada, déu n'hi do, quina carreterota. Després, xerrar amb els possibles propietaris del terreny, per tal d'arribar a un acord per posar-hi una antena de 6 o 10 metres... sense sort,algú haurà de negociar amb el jefe, perquè nosaltres no el vam trobar...

I per la tarda, comprar formatge i mantega de Cajamarca i tornar a l'autobús per ser a Lima el matí següent.

Bus més barat i menys comfortable. Menjar igual de bo i senyoreta més, però més antipàtica també. Carretera i manta, i coixí, son intermitent com els que falten als busos que ens creuen i demà serà un altre dia.

(Quan tingui les fotos, edito el post i les poso. Disculpeu les molèsties)

Marcahuasi: Silenci que parla

Dissabte pel matí vaig arribar de Cajamarca. Content per la feina feta i cansat pel poc temps emprat en fer-la.

Així, a les 8:30 del matí vaig saber que amb els companys de casa marxàvem cap a San Pedro de Casta, i les ruines de Marcahuasi. Un indret que està prop de Lima i que deien que era molt bonic i curiós de veure.

Així a les 10 vam sortir en combi direcció Santa Anita, a Santa Anita altra combi fins a Chosica, i a Chosica altra combi llogada exclusivament per nosaltres fins a San Pedro. Quanta combi. Tanta combi!

Mai havia passat tanta por a la carretera, uns caminots estrets i de pedres que pugen muntanyes, des de 1000m fins als 3900 de San Pedro. Creus i capelles a la vora en memòria de les combis que han caigut, combis destartalades i velles com la nostra, que no saben el que és la ITV, ni cap altra mesura de seguretat. De veritat un risc que no estava disposat a córrer, però que no hi havia més remei... La propera vegada em carregaré de paciència i de temps i pujaré i baixaré caminant.

Un cop a San Pedro, vam llogar uns cavalls i uns ases per pujar fins a les ruïnes, i vam començar a pujar...

Deu n'hi do tu! Quina presència aquelles muntanyes, aquelles roques i aquell silenci. Aquell sol que s'amaga rere les muntanyes i que fa que els sons dels animals se sentin més i més propers. El cavall que gairebé a les fosques avança com pot, i tu mans a les regnes et sents com un genet solitari creuant els Andes, i al·lucinant amb el paisatge.

I en arribar a l'amfiteatre, aquelles roques i aquelles estrelles tan imponents, el silenci absolut i el ressonar de qualsevol so que es produeixi a l'escenari. I veus que no es diu amfiteatre perquè tu puguis seure i observar l'obra, sinó que l'obra ja hi és, el públic també, potser fins i tot l'argument, i és a tu a qui toca estar a l'escenari i deixar que aquelles roques gegants i canviants que es mouen, aquelles cares que apareixen i desapareixen, els animals que s'amaguen i repten i aquelles estrelles infinites t'observin i siguin testimonis del teu acte.

De dia, l'atrezzo canvia i és la immensitat del paratge, les ruïnes pre-inques, la calma que regna allà i que hi ha estat durant segles les que et fan callar i abstreure amb el paisatge.

Poso vint-i-set imatges i m'estalvio vint-i-set mil paraules.

Unes vistes de la zona

Fotos del camí i de la passejada matutina

Més fotos diverses

Índex

Hola família.

Ha passat molt de temps o molt poc, i la vida continua i cadascú amb la seva.



Aquest últim mes i escaig no he parat gaire per Lima, i he anat d'un lloc a l'altre gairebé sense parar. De manera que fer un sol post explicant totes les coses podria ser un caos absolut.Així, poc a poc i bona lletra, començaré a explicar les coses que he fet, que també són moltes o poques segons es miri, com els crancs i com la memòria comprèn del final al principi.

I del principi al final les coses van anar així:
  • Tres setmanes a la selva: Impressionants, alliçonadores i com diuen en anglès "awakening". Una experiència ben complerta a tots els nivells; acadèmic, professional i personal.
  • Una setmaneta de turisme amb la família: Un bàlsam i un oasi. Quina meravella. Gràcies.
  • Uns dies a Lima: recuperant el temps perdut i posant-me al dia.
  • Sortida imminent a Cajamarca: com a enviat especial de la universitat per comprovar la viabilitat d'un projecte que ha sortit.
  • Viatget amb els companys de casa a Marcahuasi: Caminades, muntanyes i roques espectaculars

Encantat de retrobar-vos.