Lima pobra, Lima rica

Després de gairebé sis mesos, que es diu ben ràpid, a Lima i gairebé només a Lima he vist moltes coses de les entranyes de la ciutat. Amb el Gerson ens hem passejat tots els racons més bruts de la ciutat, i he pogut veure les zones que no només no surten a les guies turístiques sinó també aquelles que hi surte perquè NO s'hi ha d'anar.

El mercat central i el Carrer Capón al centre, amb els seus restaurants xinesos i tot el moviment que sembla l'Índia (i també fa una olor semblant) baixant després cap a la zona de Paruro, on venen milers de components electrònics a infinites galeries on l'olor de suor i de menjar es barreja i els venedors de mòbils robats els ensenyen a policies amb ganes de canviar de terminal. O l'home de la càmera Sony espectacular que es dedica a estafar a la gent, un vell conegut.

També les galeries de Pachetea, que s'hi va des de Paruro en taxi col·lectiu per un sol i mig. Uns taxis Pontiac importats d'estats units, grossos grossos, d'aquests que es veuen a les películes de Miami.

El "Universo del Perno" a la infame zona de La Victòria, sempre és l'opció principal quan el que et falta és una "perno" (aka tornillo). Tota una aventura.

Per no dir la zona de les Malvinas, antic mercat ambulant reconvertit. Carrers desolats, botiguers d'arreu del Perú i policies amb barres de ferro que custodien, només en determinats llocs, les botigues que venen de tot "seminuevo", de segona mà o robat.

Em sembla que gairebé tota la pols de Lima l'he vista en diverses ocasions.

El que no havia vist és com viu la gent que té diners. Molts diners.

Ahir vam anar a la festa d'aniversari d'una amiga de'n Vasco. Una amiga rica, com la resta d'amics. Per entrar a la seva urbanització del barri de Surco, els vigilants et miren i remiren, et busquen a la llista, demanen el DNI al taxista i anoten la matrícula del cotxe per evitar que es quedi a dins. I el que hi ha allà dins és ben digne de ser custodiat. Una mena de zona alta de Barcelona, l'avinguda Pearson i les seves mansions, o un Matadepera amb desnivell.

Vam entrar a la casa i allò semblava un palau. Disseny estil Le Corbussier, parquet de qualitat a terra, jardí amb l'herba ben cuidadai pedretes que marquen el camí. Al passadís una mena de rebost a la vista amb centenars d'ampolles de wiskys cars, alguns de més de 200$ (a punt vam estar de mangar-ne una jejej). Sales d'estar amb taules llargues, sostres alts, butaques de cuir i quadres a les parets. I al jardí una piscina, diverses taules ben parades pels convidats i els servents preparant el menjar (aquí a qualsevol festa decent hi ha d'haver menjar en abundància, que es serveix a la una de la nit, o més tard).

Un festí, vaja. Com a les películes de gent rica. I jo amb bambes i sense afaitar, envoltat d'advocats rics, fills dels picaplets més famosos de Lima.

Això sí, la salsa i el reggetón eren els mateixos.

Detall important, quan estàvem a fora de la casa fent una mica de botellón, i fent xerinola i ens apareix el guarda de seguretat, que amb tot respecte que mereixen els fills de gent rica, ens diu que si us plau entrem a casa, que s'ha queixat la dona d'una casa. "Ahí vive el embajador de china, y su mujer se ha quejado".
Olé, fent botellón davant la casa de l'embaixador de Xina!! Aquesta va al currículum directament.

Total, que com diria l'Arguiñano, a Lima el que és rico, és rico rico.