El principi del final

Aquesta tarda he estat imprimint el meu PFC, i per fi ja en tinc una, bé tres, còpies en paper. Quin gust que dóna veure la feina feta i que ja queda poquet per tal que tots els tràmits s'acabin.

Ara em falta la firma del degà de la universitat en el paperet que ha d'anar al davant de tot del projecte. Un paperet pel qual m'autoritzen el tema del meu projecte i diuen que endavant. Coses de la vida, jo primer he fet el projecte i després el paperet. En un projecte que vaig veure el paperet amb la signatura i el segell era de l'any 2003, i el projecte era del 2007. Déu n'hi do.

Confio que dilluns tindré tan anhelada firma (porto més d'una setmana al darrere d'aquesta gent) i podré entregar les còpies "engomadas, no empastadas" per tal que els tres membres del tribunal es mirin el treball i em diguin el què (no crec que hi hagi sorpreses, que el meu tutor que és un dels grans jefes de la uni m'ha dit que tot està bé...i si ho diu ell..:-p). Després hauré de fer les còpies "empastadas" (tapes dures) i presentar el projecte en qüestió (altre problema, que no sé ben bé què dir a l'exposició)

Ja queda poquet!!

Robatori

De vegades passen coses que fan ràbia. I si es pot fer quelcom per millorar la situació o solucionar el problema, doncs benvingut.

A un company de la universitat i a la seva família els ha passat una cosa terrible.

http://robatori-olot.blogspot.com/

Tan de bo algú pugui donar alguna informació útil.

Moltes gràcies

Safari (part II)

Dormia plàcidament quan uns copets a la porta em van mig desvetllar. Vaig pensar que devien ser les franceses que havien arribat de viatge i estaven fent sorolls, de manera que vaig continuar dormint sense cap intenció d'aixecar-me. Però els cops es van fer més insistents, encara que les meves ganes d'aixecar-me no van augmentar ni una mica. "Si són les franceses que em volen tornar el sac de dormir -vaig pensar- que entrin i que el deixin, total es com ho van fer per agafar-lo". Amb un petit sotrac vaig canviar de postura i vaig continuar dormint.

Aleshores vaig notar que la porta s'obria i que algú s'apropava al llit, vaig obrir els ulls per veure com la Yuuka estava a un pam i mig de la meva cara. "Carai amb aquestes japoneses, semblen molt tímides i prudents però deixa-les correr tu..." Mentre m'incorporava amb un somriure mig sorprès i mig maliciós, passaven per dins meu imatges de japoneses de pel·lícula amb faldilles curtes de col·legiala que servien te verd per acompanyar el sushi i reien amb picardia amb les seves amigues també amb faldilles curtes de col·legiala.

"He atrapado a la rata"

Eren dos quarts de vuit del matí. Les faldilles i el te van desaparèixer immediatament, i la meva cara va passar de pèrfid occidental a badoc absolut, també occidental.

La història que havia passat era la següent: mentre ella s'estava preparant a la seva habitació del tercer pis (que dóna a l'exterior, a una terrassa que hi ha a dalt) va veure com a fora hi havia quelcom que passava corrent. Va sortir i va veure que era la rata, que estava plantada allà al davant de la porta del lavabo, que és contigua a la de la seva habitació. Aleshores, per tal d'evitar que la rata es fiqués al lavabo, va estirar el braç i va empènyer la porta per tancar-la. Amb tanta sort (bona o dolenta) que la rata va córrer cap a dins del lavabo i la seva cua va quedar atrapada sota de la porta, amb el cos a dins del lavabo i la porta ajustada.

"Qué hago" Em pregunta...
"Primero de todo hacer una foto" Li contesto "Sí sí, ya lo he hecho". Òbviament, és japonesa.

The Rat. La Rata

Així que el que havíem de fer era desfer-nos-en d'alguna manera. Em vaig posar les sabates i vaig agafar el ganivet selvàtic per si s'havia de fer una carnisseria. Vam pujar a dalt i vam procedir a la inspecció visual de la situació. La rata estava ben atrapada, i xisclava allà a dins.

The Rat in the trap. La Rata atrapada

La rata estava massa lluny per matar-la amb el ganivet, i a part, em semblava una mica bàrbar anar fotent cops de matxet contra el terra a les set del matí per esbudellar una rata. La imatge resultant se'm feia una xic desagradable. De manera que vam decidir anar a buscar una escombra. Però amb l'escombra sola no n'hi havia prou, perquè si obríem la porta del lavabo per donar-li garrotada segur que s'escaparia, i l'últim que volíem era una persecució amb un rosegador d'aquesta mena i mida.

La Yuuka, amb el seu pragmatisme va baixar sense dir res, i en tornar duia la caixa d'eines de la casa. Vam estar mirant quins instruments de tortura hi havia per allà. La seva primera opció de fer servir el pinzell per fer-li pessigolles la vaig desestimar ràpid. Com es pot ser tan cruel.

En canvi, vam decidir que faríem servir les tenalles per aguantar la cua des de fora, mentre l'altre obria lo just la porta per colpejar-la amb l'escombra. Havíem de repartir papers.

"Dar golpes yo no sé, no creo que sea mi misión... pero cogerle la cola tampoco" diu la Yuuka. Però finalment vam fer-ho així, ella va ajustar les tenalles al diàmetre de la cua de la rata i va prémer amb la força justa que va fer que la rata es mogués amb agitació. Així, jo vaig poder obrir una mica la porta i començar a picar com un Neardental. Amb quatre o cinc cops la rata va estar llesta. Eus ací el resultat.

The Rat is dead. La Rata ha pillat

El safari va ser tot un èxit. A falta de guix per marcar el contorn del cadàver, vam posar un cartellet per signar l'autoria de la caça.

The Rat is dead (2). Qui riu ara, eh? Qui riu?

I finalment la foto amb el trofeu, i final de festa. Noti's la sang de la rata al mànec de l'escombra.

La Yuuka i jo (i la rata al fons). Da Killas (and da killed)

PD: Val a dir que em va fer molta llàstima haver de matar a la rata, i que d'haver pogut arribar a una conclusió pacífica l'hagués preferida. Però era una qüestió de territori. A més, quin tipus de mascle caçador hagués estat si m'hagués fet cacona a les calces, s'havien de deixar els estàndars ben amunt ;-p

Safari (part I)

Ahir al vespre van arribar el Vasco i la Laura mentre estàvem veient LOST i en acabar vam estar comentant alguns dels temes d'actualitat de la casa. Un d'ells era la dutxa electrificada que finalment sembla que ja està arreglada, però aquesta és una altra història que ja l'explicaré quan toqui. Un altre tema va ser el de la rata. En Vasco semblava no estar assabentat de l'assumpte i es va quedar una mica sorprès i espantat.

Després de dir-nos marranos i bruts amb el seu to incisiu habitual (però de bon rotllo) vam decidir que havíem de fer alguna cosa. La rata no podia viure a casa nostra (a no ser que pagués la part proporcional que li toca, cosa que no semblava massa possible). De manera que vam decidir fer-la fora, viva o morta.

Havia començat el safari.

I per tant em vaig preparar per a la ocasió, com podeu comprovar a la foto. Vam baixar a la zona de la nevera i vam tapar totes les vies d'escapament probables, només vam deixar una ruta possible, que duia fins a fora de la casa a través de la cuina.

Acte seguit vam moure la nevera per comprovar que malauradament la rata estava amagada dins de la zona del motor, i que tot el que n'obtindríem serien quatre sorollets. Però aquests sorollets ens van fer veure que la bestiola en qüestió era més gran del que pensàvem. No era un ratolinet de camp.

Benvinguts a Jara y Sedal.
Aleshores la única opció que se'ns va acudir va ser netejar tota la merda que hi havia allà al darrere de la nevera (que era molta i feia pudor) i tirar un raig de lleixiu per desinfectar la zona, i ja de pas putejar una mica la rata. L'opció d'enverinar-la no semblava gaire òptima, perquè si moria dins de la nevera la pudor podria arribar a ser terrible, i a veure qui treia la rata morta d'allà. De manera que vam decidir que havíem de posar trampes, unes rateres com les dels dibuixos amb una mica de formatget dels andes.


La cacera va quedar aquí, amb la cuina neta i la nevera desinfectada i tot el que pugués ser aliment de la rata fora del seu abast. El paràsit ja no ho tindria tan fàcil per aconseguir el seus àpats diaris. Tot i que sabíem el perill que això comportava -i que més tard hem comprovat, però tot al seu temps- ens va semblar que era el millor.

I així va acabar el dia i la primera part del Safari. Un nou dia ple de perills i sorpreses, i el desenllaç de la història ens esperava, però ignorants i no volent veure la realitat vam anar a dormir.

continuarà...

Maleïts Rosegadors

Tenim una nova companya de pis. Viu al costat de l'habitació del Slawek, sota de la nevera i per la nit es passeja i fa sorolls.

Es una rata o un ratolí gros. I no sabem com fer per matar-lo, o si més no, que marxi de casa.

L'altre dia, la Fanny baixava descalça per les escales que van a la cuina. Son unes escales estretes i de pedra, i no hi a llum, de manera que per la nit, si no has deixat encesa la llum del primer pis o de la cuina, no s'hi veu. Doncs la Fanny baixava, i tot d'una va trepitjar alguna cosa peluda i rodona, toveta i tot, que es va esmunyir en la foscor. Va fer un crit que semblava tret de Psicosis. Espantada va anar a buscar a la seva companya d'habitació, la Sego, i van encendre el llum, pensant que potser es tractava d'un mitjó doblegat que havien perdut per allà (sí, són franceses i desordenades). Però no hi havia rastre del mitjó. O sigui que havia xafat el rosegador misteriós.


No sé jo com pot dormir en Slawek amb els sorollots infernals que surten de sota la nevera per la nit.

Ja us explicaré com evoluciona l'assumpte...


continuarà

Déjà-vu (v2.0)

I avui una altra. I seguida. O cap a enrere.

La famosa caixera antipàtica, la Cynthia, té una germana bessona al nou barri on visc.
Més que una germana, un alter ego, que també es diu Cynthia, és malcarada i desagradable com l'altra (o com ella mateixa) i que fa el possible per tal que et sentis ben menyspreat a la cua del súper.

Però com que ara quan vaig a comprar sempre ho faig en plan Rockefeller i surto de casa amb 100 Nuevos Soles (25€) doncs és més complicat que m'enganxin.

Però vaja, que es veu que amb les Cynthies no tinc massa sort.

Val a dir, però, que les caixeres solen ser bastant simpàtiques, o potser es que la meva tècnica que tan fa riure a les companyes de pis, de buscar la caixera més maca en comptes de la que té menys clients, funciona. La Cynthia estava sola, mentre la Paola estava atabaladíssima de tants clients.

Quin món aquest de les caixeres de súper.

Déjà-vu

Fa uns mesos vaig publicar una entrada que va tenir una acceptació per sobre del normal. Es veu que segons quines temàtiques ens toquen d'arrel i no podem estar-nos-en de sentir una certa fascinació per l'assumpte.

Doncs bé, avui, set mesos i tres setmanes després (què ràpid que passa el temps!!) he tingut una clara sensació de déjà-vu. I aquesta vegada també ha estat doble, tot i que simultània.

Sí, amics. Una cacota grossa m'esperava de bon matí al lavabo. Una cacota que treia el cap pel foradet com un cuc de terra, una serp d'aigua o un llúdriga curiosa. Perquè era (bé, és, que encara no ha marxat) gros com una llúdriga.

Si apliquem coneixements forenses i tecnologia CSI, podem comprovar que a diferència de fa set mesos, la cagada no ha estat explosiva i amb presses. El cagalló sens dubtes apretava, però sense urgències. Era només una qüestió de volum. Així, si la deposició anterior era guerra química, Napalm, aquesta era una bomba de gran tonatge, d'aquestes que cauen des d'avions immensos i per alguna causa desconeguda no arriben a explotar mai, sinó que queden clavades a terra i no hi ha manera de treure-les i ningú no si vol acostar per por que passi alguna cosa. Un trunyaco en tota regla.

Espantat i amb la tovallola del ejérsito ehpañol tapant les meves parts íntimes he sortit a comunicar la notícia a qui hi hagués per allà, amb tanta bona sort que la Yuuka que mirava un capítol de LOST a la tele (un capítol que parlen de déjà-vus, tot està connectat nois) m'ha dit que al lavabo del tercer pis (segon per a nosaltres, que aquí conten la planta baixa com a 1) també hi havia una gran quantitat de 糞, kuso, merda. Un うんこ, unko, cagarro, ben gros.

Ja veieu, mai no passa res de nou. Les mateixes velles històries de sempre.

La mateixa merda.

Banzai

Avui estava fent una partida d'escacs contra la meva contrincant habitual, la Yuuka, que sempre perd perquè li agrada fer atacs kamikazes al crit de banzai i regalar torres i alfils. De fons tenia TV3internacional, que feien les notícies.

I de cop i volta he sentit un nom que m'ha sonat familiar, parlaven d'un tal Borja Bagunyà. Com que una altra cosa no, però memòria per noms i cognoms en tinc bastant, he deixat la partida per comprovar que efectivament, l'objecte i subjecte de la notícia era un ex company meu de música a l'Escola de Música de Barcelona. D'acord, ell en sabia més, però anàvem al mateix centre.

Doncs resulta que en Borja ha canviat el clarinet per la ploma i ha guanyat un premi literari amb la seva primera novel·la Defensa Pròpia.

Grata sorpresa. Enhorabona Borja.

I així, un cavall m'ha fet escac a la reina alhora que amenaçava un alfil desprotegit. La reina ha reculat per evitar la mort, però sense poder trobar una posició des d'on venjar l'alfil. I gairebé em costa la partida. Sort dels kamikazes i dels peons extra que tenia.

Banzai